‘Ricart García Moya’ Articuls

Sentandreu y els ‘blindats’ de l’AVLL

Ricardo García Moya.- Amic Sentandreu: baix el Terror dels jacobins, en 1794, uns anuncis díen: ”Cathedrale de Metz a louer”; y, ademés de llogar eixa joya del gótic, també volíen carregarse la de Chartres. No heu feren per l’excesiu gasto de sa demolició. Si algú haguera denunciat estes barbaritats a la lley, amparanse en la Constitució de 1793, els Tribunals li hauríen dut a la guillotina. Els juges barallaven dos opcions: fer lo just pera deféndrer al ciutadá francés; o fer lo justet pera salvarse ells dels normalisaors com Robespierre o Marat. Sempre feen lo segón. Per moltes punyetes y togues que duga damunt, la Justicia agrana lo que vol; y hui, el poder polític y judicial son corda y poal en l’asunt de la llengua. Tant el PP com el PSOE s’arrastren culperamunt esperant els vots dels partits catalans y, a cámbit, sempre oferixen lo mateix: la catalanisació del Reyne de Valencia.

L’atre día, els periodistes del nacionaniste Levante botaven d’alegría al donar el titular: “El Supremo blinda la Academia contra el recurso de Sentandreu” (4/4/10). Més blindat estava Robespierre el 26 de joliol de 1794 y, al sendemá, els bochins li teníen esmolá la guillotina pera ferli arreglet de bascoll. Y blindaes estaven les institucions franquistes en 1975, y les Ceausescu y tantes atres. La llástima es que les injusticies poden allargarse cuan el poble esta enjoliat (v. DHIVAM), com mos pasa als sanc d’horchata valencians.

Gracies als polítics destrellatats, amic Sentandreu, hui tenim encaramitá en nostra chepa a l’AVLL del PP, encarregá d’emporcar, traullar y enfoscar al valenciá. La Generalitat de Benvestit Camps, sinse aforrar dinés, en temps de crisis seguix oferint a l’AVLL una mondongá de mijos económics e institucionals pera que fasa canyamisa de tota singularitat que no agrade al IEC de Catalunya. Els académics blindats (per ara) es reunixen y, pera guanyarse el millons que’ls donen els polítics que’ls nomenaren, conjuminen cóm matar lo més prónter al valenciá. U dels venenos (del lletí venenum) que més aplausos ha mereixcut del PP de Font de Mora y l’alcaldesa Nolla es la catalana ‘Gramàtiva Normativa Valenciana’, en eixe l’adj. “normativa” que espenta a depéndrer catalá, deixant el valenciá.

Ma de morter en la cara, els del PP crearen l’AVLL pera, supostament, “vetlar pel valencià partint de la tradició lexicogràfica, literària, i la realitat lingüística genuïna valenciana”. Y aixina, fent el maulet, els polítics arreplegaren una escurribanda de sardaners reconeguts, ademés d’uns parolers decoratius que cobraríen fent morrets. En placidea, blindats per el TSJ y els mijos de comunicació nacionanistes, els de l’AVLL aufeguen al valenciá en trampantungues; per eixemple, introduint sustantius catalans acabats en -ment, com l’arcaisme “ensenyament” en lloc d’ensenyansa; o “aplaudiment”, fugint del cult y documentat valenciá ‘aplauso, aplaus’ (del lletí “applausus”). El sust. ‘aplaudiment’, amic Sentandreu, se’l tragueren dels camals els filólecs catalans del 1900, prohibint “aplauso” per ser homógraf al castellá. Atre mig usat per l’AVLL pera alitrencar al valenciá es catalanisant morfologíes; per eixemple, usant “vetlar” en -t- epentética migeval, en lloc del cultisme “velar” (del lletí ‘vigilare’). Mosatros tenim una tradició llexicográfica que aná acomodant grafía y pronunciació dasta aplegar al valenciá modern: “velant com deu sobre les escoles” (Const. Universitat de Valencia, 1611); “si están dormint o velant” (Ord. costa del R. de Valencia, 1673); “dormí Adan per no velar” (Carbó: Luces de aurora, 1665); “dormint, que tot ell velant” (Coloqui de les campanes, 1729); “ensomiant fantasíes y ells velant” (En obsequi dels Voluntaris Honrats, 1794); “tindré esta nit que velar” (Borrás: El Cullerot, Alacant, 1886); “dorm, que yo velaré” (Tallada: Les Camareres, 1931). La documentació, encá que aborrida (cultisme, del lletí abhorrere; cat. ‘avorrir’), es nostra arma contra el fascisme catalaner; y la que pot foradar poc a poc el blindage dels colaboracionistes idiomátics.

Com tu saps, amic Sentandreu, les minúscules diferencies morfológiques son importants entre llengües germanes, encá que’ls sanc d’horchata diguen: ¡Uey, che, per una lletreta no pasa res; este Sentandreu es un llandós!. Aixina, en lloc del valenciá modern ‘embaixá’ (en e- desde’ls clásics), l’AVLL asoles admitix el catalá ‘ambaixada’ y derivats; lo mateix que fa en el clásic peixcar, que sustituix per el cast. y cat. ‘pescar’; o canalobre, cambiat per el catalá ‘canelobre’; o carnistoltes, relegat per el catalá ‘carnestoltes’, o el cult, clásic y modern valenciá cambiar (del lletí cambiare) per el modern catalá ‘canviar’. Aixina, lletreta a lletreta, els aleanats per cuatre chavos poden dir que la unitat de la llengua es una realitat. Encabant, fent sospedraes, el diari nacionaniste escampa tots els días titulars en catalá de l’AVLL: “La mona amb més arrels”(Levante, 4/4/10), en lloc del valenciá “La mona en més arrails”. El blindage els dona impunitat pera fer totes les aldracaes idiomátics que vullguen y, damunt, aumplint bolchaca.

Amic Sentandreu, lo mateix que’ls jacobins feen en les persones en 1794, els blindats de l’AVLL poden guillotinar morfologíes, semantismes, lléxic y sintaxis del idioma valenciá, ¡es sa faena!. Anem en atre eixemple rocambolesc e illustratiu de cóm defén l’AVLL del PP nostra “tradició llexicográfica valenciana”: el cas del sust. valenciá “tanda”, que Corominas diu que’s trobá per primer vegá en Catalunya en el sigle XIII (DECLLC, 8, p.401); pero, ¡ay!, el fartó etimólec desconeixía que Catalunya no havía naixcut encara en eixe temps (no teníen més ‘Usatges’ que’ls de Barcelona, ni cap de moneda en el nom de Catalunya). Safunyant lo que pot, Corominas emboira que “tanda” ixqué en l’anónim Vocabulista in Arabico, glosari lletí-arábic que, posiblement, aprofitara pera fer negocis y comunicarse en valencians islamisats y mosáraps. Allí ix ‘tanda’ com equivalent al castellá “turno de riego”, lo mateix que sigles més tart s’escolta entre sequioles y carchofars: “es la tanda del rec, o del aigua” (El Mole, 1840). “que regue en primera tanda” (Campos: El gallet de Favareta, 1892). D’este mosarabisme valenciá trasmitit al castellá, mallorquí y catalá, ningú sap l’orige, barallanse étims áraps, lletins, italians, ibérics y vascs. Lo cert es que’l Vocabulista in Arabico, ademés de ‘tanda’, du més lléxic mosárap valenciá: ‘imelic’, melic; ‘falya’, falla; ‘bardal’, pardal, etc.

També figura en la Crón. de Jaume I, narrant el pas del Chúquer prop de Cullera: “per tandes; e passaren los cavalls 3 o 4 a un colp” (Jaume I: Crón.); y en autors valencians com Jaume March (Dicc.1371), o atres que vixqueren en lo Reyne, com Muntaner o Eiximenis, etc. Hui en día, els enredrants de l’AVLL usen “normativament” en sa Gramàtica el catalá ‘torn’ en lloc del valenciá tanda; y l’Administració, fent tornafaena en els infels académics, distribuix lletreros ahon fiquen ‘tanda’ en castellá, ahon deuría figurar ‘turno’ en eixa llengua. La Generalitat del PP introduix el catalá ‘torn’ per tots els mijos, com aquella campanya “Llegir en valencià” dels diaris El Mundo y Levante: “el torn de preguntes” (Diario El Mundo, 24/6/06) En la Gramàtica Normativa Valenciana, els Ahuir, Ascensió, Colomina, Messeguer, Marisol y companyía usen el catalá “torn” dins d’una sintaxis perifrástica catalana, tabú y bacorera, pera fugir del clásic ‘lo’ neutre: “el torn de rèplica, la qual cosa va ser molt criticada” (Gram. Norm.Val. AVLL, 2006, p.187).

Amic Sentandreu, als d’Ascensió els sindona lo mateix, pero als valencians de la Resistencia (GAV, CV y poquets més) els agradará el testimoni del juriste Cerdá de Tallada (Eixátiva, c. 1530), conseller y amic de Felip I de Valencia, regent del Consell de la Corona d’Aragó, poeta, etc. Humaniste que coneixía les diferencies entre valenciá, castellá y catalá, parlava de ‘tanda’ y ‘turno’ en estos aclaridors termens: “el servicio que pretende por turno, que en este Reyno se llama el servicio de la tanda” (Cerdá de Tallada: Alegaciones en derecho, Valencia, 1609).

Pera tristea nostra, amic Sentandreu, els magistrats del TSJ no li donaríen més valor que al paper de torcarse cert puesto, pero tenim documentació lliteraria que aprofitaría, si la lley es cumplira, pera enviar a pixar manruvio a uns académics pagats per mosatros y que fan lo contrari a deféndrer el valenciá. Llixquen en pacencia y, encabant, pensen que l’AVLL preferix “torn” (cast. turno), que no es documentá dasta l’any 1696 en un dicc. catalá, no valenciá (DECLLC, 8, p.607): “puix a mi toca la tanda… haveu parlat, la tanda ve a mi” (Martorell: Tirant, c. 1455); “deu jugar sa tanda” (Fenollar: Scachs d’amor, c. 1495); “vos ho diran sens donar tanda pera respondre” (Gaçull: Lo Sompni de Johan Johan, 1497); “venguda sa tanda” (Fenollar: Hystoria de la passió, 1518); “espay, que no em dona tanda” (Academia de Valencia, 1704); “tanda: turno, orden sucesivo que…” (Ros, Carlos: Dicc. 1764); “y que no done tanda als atres” (Galiana: Rond. de rondalles, 1768); “que nos toque la tanda” (León, C.: Arenga crítica, 1789); “y l´aigua … li toca la tanda a les dotse de la nit “ (El Mole, 1837); “tanda: turno” (Lamarca: Dicc. 1839); “segons diu la chica, no li toca al tort la tanda”, parlant dels que esperen pera festechar en la chicona (Badía: La Matiná de Sen Roc, 1864); “yo aprofite la tanda” (Balader: El pare alcalde, 1871); “no crec qu’et toque la tanda” (Lladró: El titot de Nadal, 1876); “¿Al carreró de Cotanda, cuant li arribará la tanda?” (El Bou solt, 1877); “tanda: alternativa o turno” (Escrig: Dicc. 1887); “y aguantar hasta que’m toque la tanda” (Palanca: Noblea obliga, c. 1890); “esperant tanda pera anar també ell” (Gadea: Ensisam, 1891) “que s´ascolta cuant parla y no dona tanda a ningú (…) apenes li toque a d´aquell home la tanda de parlar” (Caps y senteners, 1892);“moren a mans del bochí de tanda” (El Amic del Poble, Alacant, 23 abril 1899); “Balones te la tanda (de parlar), y yo cedixc el honor” (Gadea: Burrimaquia, 1904); “la cansó de tanda: sopa caume en la boca” (Gadea: Tipos, apéndix, 1908); “y cuant aplega la tanda de elechir als consechals…” (El Tío Cuc, nº 147, Alacant, 1917); “¿Ya em toca a mí la tanda?” (Peris Celda: ¡Noy! ¡Che! y ¡Olé!, 1929); “pero a tandaes va el riure” (Baldoví: El virgo de Visanteta, 1845); “Tanda: vez, turno” (DRAV, 1997).

Com tu saps, amic Sentandreu, el sust. ‘tanda’ es polisémic en valenciá, aludint també al conjunt de morro, budells, lleu, trenes pera torrar, melsa, fege, manetes de porc en piteus nets, cap de borrego, etc. En alguns mercats del Reyne encá eixistixen les tanderíes dels tanders. Desconegut este semantisme en idiomes com el cast. y cat., Corominas reconeix sa condició de trencacaps etimológic: «lo que mos falta explicar es tanda en un extrany significat divergent que te en el Reyne de Valencia» (DECLLC, 8, p.271). En la lliteratura dels costumbristes ix asobint: “m’agrá el sopar… a mí m’agrá molt la tanda” (Albán: Un ball de convit, 1863); “bona está també la tanda. Una maneta un quinset” (Peris Celda: ¿Voleu llum?, 1918). Inclús feen joc semántic entre tanda (cast. turno) y tanda (cast. tripas, callos, etc.), parlant del mercat, peixcatería, cansalaeríes y tanderíes: “y dabant mateix la tanda .-Clar, pa les tandes sombreros (pera protegirse del sol en les coles) .-No, si yo vullc dir del atra” (Peris Celda: Arrós en fesols y naps, 1921) Paródicament, Escalante l’aplicá als budells d’un home en una ferida auberta en sa pancha: “en lo ventre … me feu un forat… me vea tota la tanda” (Escalante: Matasiete, 1884). Com a sinónim de “tanda” (cast. ‘turno’), la riquea lléxica del valenciá també mos oferix el clásic “martaba”; mes l’AVLL de Benvestit Camps preferix el catalá “torn”.

Amic Sentadreu, el poble valenciá está amoixamat y patix mansea de birra (ovella en alifacs, vella), sinse tíndrer corpenta pera enfrontarse al expansionisme catalaner. La gent, mentres li donen mascletaes y fútbol els disaptes y dumenches, llepará els pinrels de l’asparamentera Nolla y Benvestit Camps, seudopolítics de matamorta que angrunsen la catalanisació del Reyne contratant a sardaners (única activitat ahon el PP seguix creant puestos de treball, en dinés de mosatros). La majoría de valencians, llamentablement, asoles mostren sa condició intelectual y moral guanyan batalles a les paelles els dumenches y, mig borrachos, criticant a qui s’atrevix a dur al TSJ als que introduixen el catalá y perseguixen al valenciá. No tenim lley que mos ampare, amic Sentandreu, ni tampoc un Jurat d’Agrávits que mos defenga; a cámbit, tenim una conillá de poliseros llingüístics catalaners en les institucions. No obstant, tart o prónter l’expansionisme catalaner pegará esclafit y, les cagarneres en camp d’extermini, vorán cóm els blindats per el TSJ tenen la fortalea del orgue de Sollana, fet de canyots. Y deixe pera atre día les aventures semántiques y lléxiques del Dr. Taranyina.

Posted in Ricart García Moya | No Comments »

A RANT DEL NACIONANISME DE VICENT ALVAREZ

Per Ricardo García Moya.- N’hian matisos entre un nacionaliste catalá y un nacionaniste valenciá; el primer, com es sabut, vol lo seu y lo del vehí, que també considera d’ell; l’atre, el nacionaniste valenciá, actúa contra naturalea al rechasar lo seu y enaltir lo del vehí, del que’s considera súbdit sumís. Un nacionaliste catalá presumix de fals Principat de Catalunya, mentres que’l nacionaniste valenciá li repugna dasta dir Reyne de Valencia (solent aniuar en la taranyina administrativa catalanera). Les metáfores lliteraries may ixen redones, pero vostens (pl. valenciá d’Elig) ya m’entenen. El nacionaliste catalá no ducta en deixar paraules patrimonials y fer el cámbit per atres, encá que siguen barbarismes, pera alluntarse del castellá (aixina, el sustantiu cult “vacacions” el sustituiren per el galicisme “vacances” en el sigle XX). Per sa part, el nacionaniste valenciá sempre anirá raere de lo que li manen desde Catalunya, copiant tot (com han fet en “vacances”), y fugint de la riquea del valenciá modern.

Tot ve a rant del entreverat Vicent Alvarez Rubio, closa fustera del Consell Valenciá de Cultura que, asobint, mos vol donar l’opi en artículs ahon fa fachenda de que du 25 anys en els servicis jurídics universitaris, vigilant com un mamacabres idiomátic als retors “Lapiedra, Ruiz i Tomás”, sempre apoyant (d’un lletí *appodiare, el val. apoyar es germá dels antius fr. appuyer e it. appoggiare) com a engonari al compromís per la llengua, la identitat valenciana y patatí, patatá y la figasatía. Este home, que per apellits pareix mes castellá que la ‘morcilla de Burgos’, publicá l’artícul “Arran de les eleccions” (Levante, 6/3/10), ahon practicava el nacionanisme idiomátic al triar sintaxis y lléxic catalá, com eixe “arran” de marres. Abanda de juriste de secá (¿o tens títul?), Alvarez es filólec que presumix de conéixer la llengua y, justet per aixó, com a bon nacionaniste fuig de la sintaxis y lléxic del valenciá “a rant”, preferint el catalá “arran”. Aixina es el nacionanisme d’esta creatura que, enrosinat per la fargalá idiomática del IEC de Catalunya, bosa arcaismes y vocables catalans com “imatge” (ib.), encá que’l valenciá “image” siga un clásic cultisme etimológic (del lletí ‘imago, imaginis’) ¿Qué’s molt pareguda una paraula d’atra? ¡Clar, també del cast. “imagen”; son llengües germanes!.

En valenciá tenim arrailat el vocable “rant: a cercén, a raíz; mod. adv.: con proximidad, por la raíz… a un mismo nivel o a una misma línea; dícese también cuando pasa tocando ligeramente un cuerpo a otro” (Escrig: Dicc.1887). N’hia que dir que la 1ª ed. del Escrig asoles portava “rant: a cercén , a raíz” (Dicc.1851), no el catalá “arran”; pero en l’edició dels floralistes de Llombart —cuberts de runa catalanera de tant ensomiar prémits en Barcelona—, juntaren prep. y adv., pero tingueren la pulcrea de mantíndrer el sonit oclusiu sort final: “arrant, lo mismo que rant” (Escrig, ed. a.1887).

Els nacionalistes catalans y els nacionanistes valencians combatixen les singularitats del valenciá, com han fet en el mosarabisme “rant”. Vejam qué diu Corominas: «ha naixcut una pronunciació analógica rant articulat en una –t ultracorrecta, en el Reyne de Valencia ‘rant: a cercen, a raíz; rant a terra: a la raíz del suelo’ Lamarca: Dicc. val.cast.» (Corominas: DECLLC, 7, p.94) Abanda del dicc. de Lamarca (a.1839), dona com a eixemple la frase en valenciá “rant aquelles carrasques” (cat. “arran aquelles alzines”). Pero Corominas buscava entarquimar “rant” en un orige vulgar y analógic que, al mateix temps, no encaixava en eixa calificació de “-t ultracorrecta” que li atribuix. La clau la dona al parlar del posible étim, l’antiu germánic “rant” (ib.,p.93). També desmentix l’orige analógic del valenciá “rant” al comentar que era conegut en Sicilia cap als sigles XIV y XV, donant un eixemple de Luigi Pirandello (naixcut en Agrigent, a. 1867), en siciliá modern: “acchiana ranti-ranti, fina o spicu…”. Per tant, d’un indoeuropeu o prerromá “rant” hauríen naixcut veus com el germánic “rant”, el gallec “a rent, arrent: pasar rozando”, l’antic escandinau “rand”, el siciliá “rant-ranti” y el valenciá “rant”.

Com els diccionaris no arrepleguen documentació lliteraria del vocable, donem la que du el DHIVAM: “si el taulat lo posen / rant a la paret de dalt” (2ª part , Rahonament de Rull de Payporta, c.1802); “un gabán que em venia rant als tobillos” (Colom: Tal es Cualis, Castelló, 1872); “una gran reixa a rant de terra” (Alberola: Trosos de vida, 1924). També tenim diminutiu: “ranteret al fumeral” (Escalante: La escaleta del dimoni, 1874); “de sopte, ix un llaurador ranteret a la tancá” (Peris Celda: Rialles del voler, 1928). N’hia un vell joc valenciá de guilopos que oferix ductes de parentesc: ¿derivat de rant o, probablement, del fr. rends-toi?: “esgrima, taba, morra y rantoy, la millor ma pera…” (BNM, Col. Barbieri, Rahonament… de Pep de Quelo, ed. c. 1750).

Entre’l valenciá “a rant” y el catalá “arran”, l’ínclit membre del Consell Valenciá de Cultura heu tenía clar. ¡Quíns tabens mos han clavat els polítics en el CVC pera durmos del ransal a la clotá catalanera!. Cuan més parlen de deféndrer el valenciá, més solage catalaner introduixen; d’ahí que admitixquen en eixe Consell Valenciá de Cultura a eixemplars com Alvarez Rubio, que arruixa en escupinyaes morfológiques dasta als cardinals clásics valencians com “huitanta”, mentres acarona la corrupció catalana “vuitanta” (Levante, 6/3/10) Parlant de l’evolució del lletí ‘octo’, Corominas diu: “pasant d’una banda a huit com en valenciá; de l’atra banda la u es consonantisá v… hui tenim vuit en la majoría del domini catalá, y huit en valenciá”(DECLLC. 9, p.405). ¡Ay, joyell Alvarez, quín ull teníen els que t’encaramitaren al bachocaret del CVC!.

A rant de la vellea bojosa, Alvarez seguix endenyant tot lo que pot al valenciá; per eixemple, usant l’adv. catalá “aviat” (Levante,6/3/10). Eixa es la seua misió abans d’anarsen en els buderons a la segón caseta: catalanisar y, empollastrit, dictar lliçons de sensatea, ¡redell, qué coses, un aserpot vegetariá!. L’adv. catalá “aviat” es un derivat o parent del occitá “viatz”, que no tingué éxit més abaix de la ralla del Senia (dasta l’aplegá de la cangrena expansionista). L’etimólec Corominas, en més enterea que’ls nacionanistes, día este comentari que traduixc al valenciá: «aviat es hui d’us general en el País Catalá…; l’us valenciá s’ha decidit per ‘pronte’, que poc usen en el País Catalá” (DECLLC, 1, p.519).

En idioma valenciá, ademés de pronte (‘prónter’, en val. modern) tenim l’adv. sinónim ‘ahina, ahines, ahinament’: rápit, fácilment, apresa, etc. Del lletí *agina, Alcover demostrá l’antigor d’esta veu y arreplegá eixemples escoltats per el Reyne: «‘Açó no es fa tan aina’, en Pego; ‘¿Dius que plourá? Més aina crec que estará ras. No aniré a Denia: més aina a Gandia’, en Alcoy » (DCVB). Mosatros tenim atres cites que confirmen sa vivea: “atre ull en un pegat que ahines no sel llevára” (Coloqui de coloquis, s. XVIII); “ahines: por poco. No tan ahines: no con tanta facilidad o presteza… més ahines: más pronto o presto, más fácil…” (Escrig: Dicc. 1887).El fet de dur -h- senyalaría la caiguda d’una consonant etimológica ( *agina > ahina), encá que Alcover y Corominas la lleven.

El germá d’Azorín també usá l’adv., pero pot ser que s’alterara la -h- del manuscrit en l’edició impresa: “l’afisió … no se pedrá tan aina” (Canyisaes, Monóver, 1907). Asobintet solen ferse estes alteracions morfológiques; aixina, Corominas escriu: «También valenciano ‘tan aina’» (DCECH, 1, p.89); pero el text de Martí Gadea d’ahon está tret du -h-: “la gloria que goja en lo Cel no li la llevarán tan ahina” (Tipos, modismes, 1908, p.168). El mateix Corominas esgola la posibilitat de que’l valenciá ahina “venga del mozárabe local” (DCECH, 1, p.89), y torna a diro en atre dicc., ademés de donaro com equivalent al cat. ‘aviat’: “aina… d’un lletí vulgar agina… la paraula es troba en italiá dial. ant. ‘agina’ y gallec y port. dial. ‘aginha’, cat. ‘aviat’; y aplega a entrar en el Reyne de Valencia, pero en valenciá pot ser… recialla mosárap” (DECLLC, 3, p.233)

A rant del nacionanisme del Consell Valenciá de Cultura, ¿els pareix normal que u dels seus membres fuixca dels valencians “a rant, imagens, pronte o prónter, ahina…”, y preferixca els catalans “arran, imatges, aviat…”? Y encá més terrorific es el silenci dels coleguetes del CVC. Yo crec que a les covarches nacionanistes, com el CVC y l’academia Ascensió, les tindríem que rebatejar com a Consell d’Autoodi Valenciá y Academia de Matarifes del Valenciá. En Catalunya perseguixen en multes a qui usa l’espanyol; ací, en el Reyne de Valencia, la indigna Generalitat subvenciona, premia y fa millonaris als que perseguixen el valenciá e introduixen el catalá. Individuos com el dit Alvarez n’hian a millars en ’Administració, y allí es mantindrán aponats fent catalanisme impunement. Sinyor membre Alvarez: ¿en quín document valenciá, siga notarial, eclesiástic, cancilleresc, novela, coloqui, memorial o sainet apareix el sust. “desencís”? Que yo sapia may ha segut valenciá , y cap de prosiste o poeta valenciá coneixía el barbarisme; motiu pera que’l membre del Consell Valenciá de Cultura, com a nacionaniste idiomátic, heu introduixca en sa prosa: “part del desencís”(Levante, 6/3/10) ¡Quín regomello donen estes bajanaes!.

El CVC del autoodi y l’academia catalana d’Ascensió, per desig y amparo (‘amparo’ es valenciá patrimonial) de la Generalitat del PP, aufeguen al valenciá e introduixen el catalá, mentres els mijos de comunicación els ballen els nanos. Si en la Generalitat tingueren una miqueta de vergonya, a tots estos manobrers del catalanisme els tiraríen al carrer per haver defraudat l’encárrec que teníen: deféndrer el valenciá, no el catalá. Yo comprenc que una purrelá de nacionanistes estaríen venent mocaors en els semáfors o fent de gorrilles; y hui, gracies al PP, son millonaris que presumixen de deféndrer lo que maten. Esta gent son fardos de lliseria intelectual, encá que tinguen bolchaques plenes pera tota sa vida ¿Y qué fa l’indómit poble valenciá contra el nacionanisme? Lo de sempre: mascletaes, paelles y, a genollons, llepar ahon chafen la bellea Rita Barberá y l’honest Benvestit Camps.

Posted in Ricart García Moya | No Comments »

El “cientifisme” de Pompeu Fabra y l’IEC

Ricart García Moya/ Com ya coneixem, el Memorial Vilarig (a. 1607), escrit en idioma valenciá cancilleresc, donava noms de certes mercaderíes, noms que aplegaven de Sur a Nort del Reyne, unificant l’idioma. Abanda de la riquea llexicográfica del document, el seu análisis per l’IEC mos mostra el “cientifisme” que practicaven els seus membres, incluit Pompeu Fabra, auténtic pare, mare y yayo del catalá que la Generalitat de Font de Mora obliga a depéndrer a chiquets y funcionaris. Com a eixemple d’eixa manipulació triarem el sust. “conchal”.

En l’imprés original apareix: “conchals de seda paga la cárrega” (Mem. Vilarig, a.1607). El sust. “conchal”, en traslació semántica, derivá del lletí concha,-ae, que donaría el valenciá, portugués y castellá “concha” (en cat. patixen la corrupció ‘conxa’). Segons Corominas, dasta el 1800 no apareix en castellá el “conchal de seda” (DCECH, 2, p.167); y, com el Reyne de Valencia era el major productor, el vocable pasaría als idiomes vehins. La RAE arreplegá la veu valenciana en son dicc. de 1884 (lo mateix que ha fet modernament en el valenciá “pollastre”, que també havía pasat antigament al catalá). Els conchals de seda s’exportaven y, junt al producte, anava el sustantiu; d’ahí que “conchal de seda” podría trobarse en documentació del sigle XVII, desde Castella a Marroc. El sust. era polisémic, aludint a madeixes, cubertors y matalaps fets de seda. També teníem “straça de conchals” (Mem.Vilarig, 1607), de semantisme ductós: ¿escachets o retalls de conchals de seda, paper d’estrasa fet en ells?.

Segons Alcover, Moll y S. Guarner, la morfología “conchal” no apareix en valenciá. Ells asoles oferixen “colxal, conxal” en el DCVB; per tant, la grafía sería invent blaver: «conxal. tela de vanova? Conxals de seda paga la càrrega, doc. Val. a. 1607, Aguiló Dicc.» (DCVB). ¡No hu entenc! Usen el mateix document en valenciá del any 1607 que yo tinguí davant. ¿Quí falsejará la morfología, els tres sabis sabuts o este terroriste blaver que soc yo?. En realitat, la treseta d’Alcover, Moll y Guarner no varen vórer en sa vida l’original de Vilarig, sinos el dicc. del mallorquí catalanisat Mariano Aguiló, mort en Barcelona en 1897.

El dimats pasat m’acostí a la Univ. d’Alacant (paraís catalaner dels Colomina, Montoya, Jaén, etc.) pera vórer el dicc. Aguiló ahon, cambiant ch- per x-, diu: «conxals de seda paga la cárrega; Valencia, 1607» (Dicc. Aguiló, t. II, Barcelona, 1916, p.209). Tampoc netejava ductes. Els apunts llexicográfics del soterrat Aguiló no pasaren directament al diccionari homónim, sinos que Pompeu Fabra va fer l’arreplegá y revisió del material abans d’editaro l’IEC, en una de les primeres decisions de sa Secció Filológica. ¿Quí alterá l’original de Vilarig: Aguiló o Pompeu Fabra?. Ací topetem en el tenebrós mon dels filólecs expansionistes, que may deixen que la realitat trenque els seus propósits d’exténdrer Catalunya dasta la Ralla del Reyne en Beniel.

Pompeu Fabra y l’equip del IEC varen fer un prólec en finea, en finea de lladres. En la relació bibliográfica d’obres consultaes pera fer el diccionari Aguiló apareix una purrelá de valencianes, pero may fan cap de referencia a que’ls autors havíen deixat constancia impresa de que escrivíen en valenciá. Aixina fan en el Tirant de Martorell y, mentint en “rigurositat científica”, en el Liber elegantiarum d’Esteve: «J.Esteve Diccionari Català-Llatí, Venecia, 1489». Tant el noveliste com el lletiniste deixaren ben clar que escrivíen en llengua o idioma valenciá.

Lo chocant es que Fabra y l’IEC sí varen fer campaneta de combregar de les obres en que’l autor día escriurer en catalá, y encá d’atres que no heu dien. En el cas de les traduccions fan lo mateix; aixina, llegim: “Génesi, Amer… trelladá del provençal a la llengua catalana en l’any 1451” (Bibl., Dicc. Aguiló). Yo he llegit eixe Génesis y no he trobat el pasage ahon diu que estava “trelladá del provençal a la llengua catalana”. Me sindona lo mateix, l’autor Guillem Serra era catalá y res que dir per nostra part… si mantingueren el mateix criteri en les obres valencianes, pero no heu fan; per eixemple, del Blanquerna escrit en provensal per Llull y “traduit… y estampat en llengua valenciana” (Valencia, 1521), Fabra y l’IEC asoles diuen: “Blanquerna…, Johan Joffre, Valencia 1521”; silenciant “científicament” cuansevol referencia a que Bonlabi digué que heu traduía al valenciá. La mateixa táctica fan en el conegut “Sermó de la Conquista” (Valencia , 1666), ahon Blay Arbuxech va fer un cant a la “llengua valenciana”. Pompeu y l’IEC també heu censuraren. Eren expansionistes que usaven la llengua com a gavinet o navaixa contra l’idioma valenciá.

N’hian més astruperis. En la relació bibliográfica, Fabra y l’IEC incluixen una femerá de falsificacions catalanes com si foren obres clásiques del XV; per eixemple: «Boades, Libre de feits d’armes de Catalunya, a. 1420, Rector de Blanes» (Dicc. Aguiló, 1916). L’engany no’s pugué mantíndrers y, dasta els catalans, reconegueren al poc temps que era una falsificació feta per Roig i Jalpi. Atra font lléxica es l’anacrónic pastís «Curial y Guelfa (sic) novela (sic) catalana del s. XV» (Bibl. Dicc. Aguiló, 1916). Com es sabut, l’artiste inventor va ser Milà i Fontanals en la segón mitat del sigle XIX y, per rahons obvies, may pugué explicar d’ahón havía tret el manuscrit.

¡Ah, che! ¿Y les famoses e importantísimes “Regles de esquivar vocables”, fetes supostament per el valenciá Fenollar y els catalans Jeroni Pau y l’archiver Carbonell per l’any 1492? ¿Per qué no les usaren Aguiló y Pompeu Fabra com a font lléxica pera el diccionari de 1916?. La que hui califiquen pomposament com a la 1ª gramática catalana eren tres fulletes d’un conegut y molt estudiat manuscrit del Archiu de la Catedral de Gerona (Cod.69). Descrit y catalogat en detall el seu contingut per erudits anteriors a Aguiló, ningú va fer la més chicoteta referencia a estes fonamentals regles ¿Per qúé?. Perque encano les havíen escrit en les fulles en blanc que quedaven en el citat códic 69, y encá hui queden algunes en mig d’atres escrites. Aguiló y Pompeu Fabra coneixíen este códic, pero les Regles encano havíen eixit del forn del erudit Jaume Massó, membre del IEC y autor de la falsificació. El panquemao el dona a coneixer Massó, ¡casualment, ¿eh?!, cuan volíen implantar en Castelló les normes catalanes del 32.

Per últim, l’atra joya del “cientifisme” filológic, el vintungles Corominas, en son diccionari etimológic donava «Xalupa. 1ª doc.: 1607, Memorial, Valencia, DAg.» (DECLLC, 9, p.428). Corominas aludix al Memorial Vilarig alterat per Pompeu Fabra en el “DAg.”(dicc. Aguiló), y doná com a primera documentació en catalá la “chalupa” valenciana de 1607, falsejant sa morfología en “xalupa” y burlant el respet etimológic que tant els agrá cacarechar. El sust. valenciá, com es sabut, derivá del fr. “chaloupe”, per tant, la ch- era cultisme etimológic y no teníen dret a fer el cámbit, pero aixina es la “rigurositat científica” del fascisme filológic del IEC, hui aponat en el Reyne de Valencia.

Parlant del repugnant IEC, m’aplega este mensage de la Generalitat del pastranot Font de Mora y l’IEC: “Secretariat de Promoció del Valencià i l’Institut d’Estudis Catalans et conviden a veure cinema en valencià, des de l’11 de març de 2010… s’emetran vuit pel•lícules. L’entrada és gratuïta amb la TIU…la primera pel•lícula, ‘Millennium 1’, s’emetrà…”. Aixina promociona el “valencià” el PP de Benvestit Camps, fent de mona dels catalans y pactant en el “científic” IEC pera que mos done catalá per RTVV, o en eixes huit películes que diuen debaes, pero que paguem a preu d’or en imposts.

El poble, cego y faba, seguix trencanse el cap en asunts serios: la mascletá napolitana, la pancha de Rita Barberá, els bous en el carrer, etc. Y aprofitant la bacora, el fascisme catalaner amparat per la Generalitat del PP mos enredra en conversacions de placha, mentres Catalunya es fa l’ama de mosatros. No tenim remey. Els castellans mos volen convertir en indígenes “levantinos”; els catalans, pera lliurarmos d‘Espanya, mos volen engabiar en uns merdosos y fascistes paísos gabulers; y dins de poc, el moros mos faran la circuncisió en un chafarot robellat. Tots mos volen lliurar d’algo nostre: el gentilici, l’idioma valenciá, la safanoria sancera… ¡Che, del formigor que’m donen estos vehins tinc un gos arbelloner en lo ventre! ¿Per qué no mos deixen viurer tranquils als valencians?

Font: El Palleter.com

Posted in Ricart García Moya | No Comments »

Chufes, formache, anchoves y salchichons en l’any 1607

Ricart García Moya/ El dumenche pasat, u dels diaris catalaners seguía donant la llanda en lo de sempre. En este cas ficava com a requisit de valencianía parlar la llengua d’Ausias March: “¿Qué es ser valenciano? Hablar la lengua de Ausias March y defenderla a capa y espada” (Levante, 28/ 2/ 10). Al idioma valenciá no’l soterraren cuan la dinyá Ausias March, sinos que millons de valencians heu seguiren usant y singularisant dasta hui en día. No conec cap d’idioma europeu que tinga com a objetiu tornar a la llengua del 1400. En realitat tampoc heu desichen estos expansionistes que, barallant el caos lléxic y morfosintáctic imperant en les neolletines migevals, aprofiten pera marejar als valencians y empapusarlis tot el fem catalaner del IEC ¡Qué enganyiferos son! ¡Qué poca vergonya tenen estos que usen, per eixemple, els decadents vocables catalans “avui” o “tarda” y, encabant, presumixen d’usar el cult idioma valencia!. Son trapalatrops d’arrapa y fuig que, baix el terror institucionaliste y catalaner de l’AVLL, s’aumplin bolchaques y viuen de baldraga mentres la gent no te ni pera tramusos.

Fa uns mesos tinguí en la ma l’original d’un imprés del any 1607, de cuan l’idioma valenciá seguía sa evolució independent del castellá y catalá. Era el Memorial de Bernat Vilarig, membre de la noblea encarregat d’imposts reals en el Reyne, ahon apareixía el nom de certes mercaderíes y la cantitat a pagar. El text introductor era arcaisant -repetint formules administratives del temps de les chapes-, y lo demés estava en valenciá del 1600, prou paregut al modern. Ací tenim una mínima mostra de sustantius, sinse alterar res sa morfología, (no com fa una mestra cudolera del ‘avui’ y el ‘tarda’ que conec):

Alafort Herba anual aprofitá pera tintorería; apareix en el Memorial com “alafort o safrá bort”, del arábic ‘al-asfur’. El sust. “alafort” tingué la seua evolució desde l’étim arábic, figurant en escrits migevals valencians com “alassor” y, entre els productes valencians que nomena Eiximenis, com “alasflor” (Reg. als Jurats de Valencia, c.1385). Esta veu encano l’han furtat els aliguenys del Nort.¿La defendrán a capa y espasa els guapos del diari ‘Levante’?

Alpist Aliment pera pardalets. L’étim d’este mosarabisme es ductós, ¿del hispá-lletí ‘pistum’, del prerromá ‘pistra’…?: “alpist” (Mem.Vilarig, imp.Pellería vella, Valencia, any 1607). Els colaboracionistes heu sustituixen per el catalá “escaiola”, per obedir al IEC de Catalunya.

Am En el Memorial es llix “ams de peixcar”. Derivat del lletí ‘hamus’, l’am valenciá es parent del antiu italiá “amo”, del vell portugués “anzol”, del gallec “amozelo”, del castellá migeval “andol”, del cast. modern ‘anzuelo’, etc.; idiomes en que havía perdut h- etimológica, ¡y no pasava res!. El francés y catalá la mantingueren, “hameçon, ham”, motiu pera que’ls inmersors mos obliguen a escriurer “ham”. El valenciá “am” es clásic y arrailat desde temps de St. Vicent Ferrer y, per tant, d’Ausias March (¿defendrán els milhomens del ‘Levante’ esta morfología en capa y espasa?).

Anacart Frut comestible y usat contra enfermetats, figura el plur. “anacarts” en la llista de 1607. Com en atres paraules de les neolletines hispániques, apenes una lletra diferencia el valenciá “anacart”, el catalá “anacard” y el castellá “anacardo”. Els de l’AVLL ordenen usar el catalá “anacard” als chiquets y als funcionaris. Aixina de fácil es llograr l’unitat idiomática ¡A carchotaes y tirant al carrer a qui no acache el bascoll!.

Anchova El Memorial de 1607 du el plur. “anchoves”. N’hian ductes del seu orige, barallanse l’utópic lletí *apiuva. El sust. valenciá “anchova” es parent del portugués y gallec ‘anchova’, francés ’anchois‘, provensal ‘anchoi’, l’antiu alemá ’anschovis’, etc.; pero com l’AVLL del PP combatix com a blavera la clásica “ch” valenciana, mos ordenen escriurer el catalá “anxova”. A la Generalitat li sindona lo mateix que’ls lletinistes del Renaiximent usaren “anchoua” (Thesaurus, Valencia, 1575); o els peixcaors de tot el Reyne, desde Alacant a Peníscola: “barrils de anchova” (Ms. Llibre de la peixca de Alacant, 1578); “sardines y anchoves” (Llibre d’establiments, Peníscola, 1701); ademés dels lliterats del Barroc: “feta anguila o feta anchova” (BUV. Morlá: Ms. 666, c. 1649). No pasa res, els valencians acachen el llom y tota sa fierea se’n anirá en mascletaes.

Arenc Ductós derivat del gascó “arenc”, la terminació en sonit oclusiu velar sort –c es patrimonial del valenciá (ant. escrit –ch); apareix com a “arench” en el doc. de 1607. La Generalitat del PP, esquirolet de Catalunya, obliga a escriurer el catalá “areng” (el semantisme peyoratiu d’esquirol, joguet de chiquet y, traslaticiament, home sinse voluntad y colaboracioniste, es d’orige valenciá; vórer Apéndix DHIVAM).

Avellana en corfa Els inmersors cambiaríen “avellana en corfa” (a 1607) per el catalá “avellana amb escorça”. La preposició “amb” may es troba en cap d’escritor naixcut en el Reyne (deixant abanda als colaboracionistes del sigle XX).

Chufes El doc. dona la cantitat a pagar per “chufes, la cárrega”. Com a nom de tubércul pera fer horchata pocs etimólecs ducten del orige valenciá, pero es confundixen al llegir el catalá “xufa, xufla” ahon els documents valencians asoles duen “chufa”, en ch-. La Generalitat del invicte Font de Mora, fent de mona copia als catalans al impóndrer “xufa” y “xufla”. En valenciá es “chufa”, siga en el cult dels lletinistes, “chufes” (Thesaurus, Valencia, 1575) com en l’oficial y cancilleresc d’este Memorial de 1607. Y en estos díes de Falles, les brigaes volants de falsos horchaters y chufers eixiran al carrer en carrets ahon escampen els catalanisats “orxata” y “xufa”. Tot amparat per la Generalitat del PP.

Formache D’un utópic lletí vulgar *formaticus, per l’any 1100 es documenta el mosárap “formage” (DECLLC, 4, 126). En cada neolletina naixqué sa particular corrupció: l’italiá ‘formaggio’, el catalá ‘formatge’, el francés ‘fromage’, el valenciá antiu “formage” y modern ‘formache’, etc. En tots els idiomes, els filólecs aceptaren el vocable, menos en la terra dels sanch d’horchata, ahon desde Barcelona sentenciaren que’l valenciá “formache” era pecat lléxic y, per tant, heu prohibiren als bufalagamba valencians. No obstant, en la documentació oficial en valenciá, per molt que s’escaroten els fascistes inmersors, tenim “formache” en l’any 1607.

Salchichó El document du el pl. “salchichons”. Derivat lluntá dels lletins ‘salsicia’ y ‘ciccia’ (carn), que donaría el castellá y portugués “salchicha”, parent del italiá migeval ‘salciccia’ (pron. ‘salsicchia’). El cult Jaume Roig usá la grafía italianisant “salsices”, pero en 1450 el nuc entre Napols, ahon estava el rey, y Valencia, ahon estava la reina, era fort. El lletiniste Pou arreplegá el valenciá “salsichó de Italia” (Thesaurus, Valencia, 1575); y el Memorial Vilarig de 1607 du la 1ª doc. de la grafía “salchichó”. En castellá heu trobem un poc més tart, en uns versos de Quevedo (¿any 1620?); y el catalá “salsitxó” es molt posterior. La Generalitat del PP asoles admitix el catalá “salsitxó”, prohibint el patrimonial sust. valenciá: “al cánter dígali cánter, / al salchichó, salchichó” (BUV, Morlá: Ms. 666, c. 1649); “un salchichó que li furta” (Bib. S. Morales, Ms. 6563, any 1745); “chorisets y trosos de salchichó” (Peydró, Vicent: D. Juan Treneta, 1882); “salchichó tendre” (Palanca: Les freses y el mes de maig, 1888); “el pernil, el salchichó” (Martínez Ruiz: Canyisaes, Monóver, 1910).

Si Ausias March haguera vixcut en 1607 escriuría alafort, alpist, am, anacart, anchova, arenc, avellana en corfa, chufes, formache, salchichó, etc. Hui resulta que tot es corrupte, segons l’IEC y sa mascota AVLL, que obliguen a usar el catalá en el mercat o en Mercadona: “escaiola, anacard, anxova, areng, avellana amb escorça, xufa, fortmage, salsitxó”. El Memorial Vilarig du més sustantius nostres, com “fesols, dacsa, corderos de llet, graneres, ganado llanar o cabriu, pernils, pells de raboses, polp, táperes, tramusos, retratos de llens pintats”, etc. Algú es riurá de “retrato” , pensant que es un castellanisme. El valenciá “retrato” es cultisme derivat del étim italiá “ritratto” y, clar, en catalá no apareix dasta pasat mig sigle (Dicc. Torra, Barcelona, a. 1653). La grafía “retrato” també es del valenciá modern. Els colaboracionistes inmersors, sempre perseguint als vocables valencians que acaban en –o, usen el catalá “retrat”.

Y encá mos calfen la tótina en la gábula de deféndrer la llengua del 1400, ¿per qué no defeneu, hipócrites, la llengua de vostres yayos?. Y no de tots, perque més de u, de tant d’escoltar l’academia de catalá Canal 9 y totes les emisores del PP, han perdut la sindéresis y ya asolten lo de ‘vacances’, ‘esport’ y atres barbarismes catalans.¡Quín pato d’aborriment donen estos tartufets del diari ‘Levante’!.

Posted in Ricart García Moya | No Comments »