L’ORIGE DE LA NOSTRA LLENGUA
San Vicente de la Roqueta, centro mozárabe valenciano por antonomásia.
LEOPOLDO PENYARROJA TORREJON,en Idioma Valencià.- La formacio del valencià s’ha explicat a través de dos teories historiques: la teoria de la reconquista i la teoría autóctona. Segons la primera, el valencià es l’evolucio de l’idioma català implantat pels repobladors quan a la conquista del sigle XIII. Per a la segon, es l’evolucio del parlar romanic valencià, derivat del llati oriental d’Espanya i prolongat, ab distintes influencies, fins els nostres dies.
No consta que la primera teoría haja produit atra investigacio formal que la que es deduix de les obres de Manuel Sanchis Guarner, entre 1949 i 1981. L’obra de Sanchis Guarner es, per tant, significativa, ya que representa no sols l’unica interpretacio aduida des de la perspectiva catalana, sino tambe el fracas d’una explicacio coherent a la formacio historica del valencià.
Dos contradiccions (1953-1956)
Necessitant una rao que justifi cara el naiximent del valencià com a modalitat distinta de les parles catalanes, Sanchis Guarner, la bus cà primerament en el factor mossarap. Al seu pareixer, una minima i decadent poblacio cristiana, permanent encara quan a la conquista del rei en Jaume, seria la causa his tórica de la diferenciacio del valen cia medieval. “El nucli mossàrap valencià -diu l’autor- malgrat el seu esmorteïment, conservaría el parlar romànic local… fins a la seua reintegració en els estats cristians de Jaume I i havia de contribuir activament per a la transformació de l’idioma catala importat del nort pels reconquistadors” (VII Congrés Int. de Llingüística Romànica, 1953).
La proposta d’una mossarabia minoritaria que conservant una par la romanica fósil i distinta del va lencià, transformara, aixina i tot, l’idioma catala en el valencià general, era llingüisticament inverossimil. Pero resultava l´única eixida possible davant del desconcert que ell mateix sentia en comprovar que la proporcio de les cases entregades als conquistadors arribats en el sigle XIII a la ciutat de Valencia no concordava en absolut ab les caracteristiques del valencià medieval i modern. En efecte, de ser correcta l’hipotesis de la repoblacio catala na, i prenent en consideracio les cifres que recontà F. Llorente a par tir del “Llibre del Repartiment” (630 cases per a catalans orientals i 388 per a occidentals), els valencians no deviem haver parlat va lencià, sino una continuacio del catala oriental.
No convençut, per tant, per sa propia teoria d’una mossarabia decadent i, a l’hora, definidora del va lencià, Sanchis Guarner, hagué de “sustituirla per una nova hipotesis, difosa de fet en 1956 (Factores his tóricos de los dialectos catalanes). D’acort ab esta nova postura, el va lencià sería un catala transformat, no ya pel parlar mossarap local de Valencia, que ara considerava desaparegut, sino per la llengua arap dels musulmans del Regne, que haurien perpetuat (ignorem de qui na manera) les antigües costums expressives prerromanes.
Un buit teoric
I ¿qué hi ha a partir d’aci? Absolutament res. Les reedicions de “La llengua dels valencians” (1960 i ss.) reprenen la contradic toria hipótesis de 1953, mentres que “l’Aproximació a la historia de la llengua catalana” (1980) re nuncia definitivament a formular qualsevol interpretacio.
Pero tal renuncia era un fracas esperable. Els estudis de geografía foral i de demografía histórica eren cada volta mes clars, i no en la linea de la tesis catalanista. Gual Camarena (1947-48) prová la falta de relacio entre els furs otorgats i les llengües parlades en les poblacions del Regne a que s’otorgaven. L. Piles mostrà la nula inmigracio catalana en el s. XV per mig del “Llibres d’Aveïnaments”. I, sobre tot, la demografia dels repobladors de Valencia-ciutat en el sigle XIII, actualisada per Amparo Cabanes, no deixava dubtes: llengua i repoblacio no guardaven relacio ninguna en la Valencia del sigle XIII.
Sobre la base del reconte d’A. Cabanes, i des d’un criteri llingüistic, vaig oferir en 1978 un análisis, encara no contradit, del que resulten cifres mes que significatives: 524 cases entregades a repobladors de llengua aragone sa; 183 a repobladors de dialecte catala occidental; 309 a repobla dors de dialecte catala oriental; 67 a repobladors de llengua occitana; i 1.200 cases a musulmans valencians (musulmans que, a l’igual que els cristians de la minoría mossarap, havien de ser en certa mida bilingües o monolingües de parla románica).
I una conclusio
La conclusio es clara: el 16,8 % d’una minoria repobladora no podia impondre, en tal situacio, son dialecte catala occidental. I esta tendencia se confirma, de forma coincident, en les comarques i po blacions més populosos del Reg ne, com ara Xativa, on es detecta quasi un 60 % de repobladors de parla aragonesa i castellana front a un insignificant 14 % de parla ca talana occidental. I com que estes son les uniques dades historiques comprovables, la Filologia cientifica no se’n pot desentendre d’elles. Es dir: hui per hui, la teoria que interpreta el valencià com el producte d’una repoblado catala na no es historicament demostra ble. Es una opinio, no un coneiximent cientific.
CompartirPosted in Leopoldo Penyaroja Torrejón | No Comments »
