‘Baltasar Bueno’ Articuls

Baltasar Bueno/ Es sabido, en medios políticos, lo sectario, vengativo, despiadado y cruel que es Camps para con aquellos que no le bailan las “gracias” o no hacen de bufones -como el enano de Rus, o pelotas –como el impresentable de Serafín Castellano- de él.
Camps tiene un carácter inestable, inmaduro y se cree tocado poco menos que por la gracia divina, por eso de que le gusta ir a las procesiones y comulga con ruedas de molino, de la mano de Cotino, cuya familia ha hecho multimillonarios negocios a la salud del Consell y del PP.
La crueldad, y la hipocresía de Camps, se ha puesto muy de manifiesto, porque no se ha opuesto a la entrada en vigor de la Ley socialista del aborto, por la cual, niñas de 16 años podrán abortar hasta que el ser engendrado en su vientre tenga tres meses y medio, es decir, más de un tercio del tiempo que le cuesta salir al exterior y ser un ciudadano más.
Los gobiernos de Navarra y Murcia, el primero pro PP y el segundo PP declarado, se han opuesto a que la ley socialista por la cual se permite asesinar a seres indefensos, a criaturas humanas, a hijos de Dios, entre en vigor en sus territorios.
Son gobiernos humanos y humanizados, cristianos, creyentes practicantes, que consideran a Dios señor de la vida y no de muerte, creador y no destructor de vidas, un Dios que ha creado al hombre a su imagen y semejanza, y no para que no lo degüelle cualquier criminal en el vientre de su madre.
El gobierno de Camps, a quien en su propio partido le llaman el “beato”, por lo beato falso, hipócrita y mediocre que es, mala sombra que es, no se ha opuesto al aborto, a esa licencia para matar y asesinar, al más puro estilo de Hitler, a las criaturas en ciernes, en avanzada gestación.
Nada ha hecho Camps para que el aborto no sea una vía de exterminio socialista de la humanidad. Menos ha hecho Cotino, que regodea sus panzas y vergüenzas, sus lucrativos negocios de residencia de ancianos y construcciones públicas, a golpe de pecho y comunión diaria-
¿Cómo se atreven estos sujetos que permiten el asesinato de niños mediante la ley del aborto socialista a ir a misa, a comulgar y a procesiones, a ponerse de rodillas en reclinatorios en primera fila, sin haber antes alzado la voz contra el crimen organizado y sistematizado de niños, sin haber suspendido la aplicación de la ley en el territorio valenciano, como lo han hecho, con valentía y fe, con todas las consecuencias, Navarra y Murcia?
Que se enteren los católicos que votan al PP, que se enteren los curas y monjas que apoyan al PP, los sacristanes que les preparan los reclinatorios en las misas y los cirios en las procesiones. Le importa a Camps un pito las dramáticas consecuencias de la ley del aborto, no se han opuesto decididamente a él, no han tomado medidas contra.
Los que están a favor de la vida, los grupos pro vida, los Obispos y curas que los bendicen, que sepan que no sólo hay que manifestarse ante los socialistas, también ante quienes cobarde y calladamente no hacen nada, no oponen resistencia a esa nueva licencia , ampliada, para matar de los socialistas.
Ojalá que cuando osen acercarse a comulgar, los hipócritas del PP, se les presente en la Sagrada Forma los miles de rostros de bebés que en la Comunidad Valencia que van a caer guillotinados por su complicidad.
ElPalleter.com
Compartir
Posted in Baltasar Bueno | No Comments »
Baltasar Bueno / Ara en el Senat d´Espanya podràn ser parlades les llengües regionals, totes menys la valenciana. Eixina s´ha quedat. Els politics no resoldrà els problemas del paro del 23% dels espanyols, pero tenen que justificarse que de quan en quan van alli a apretar el botonet a ferse d´or sense pegar palo a l´aigua.
La senadora per la Comunitat Valenciana, alicantina, Leire Pajin, mandamàs del PSOE, se felicitava de que ara en el Senat podria parlar en la mateixa llengua que catalans, balears, valencians i fins als d´un racó d´Aragó, perque s´havia aprovat emprar les llengües vasca, catala i gallega en el Senat, junt a la castellana.
No li caia la cara de vergonya a esta socialista el vore que oficialmente no es va a poder parlar en valencià, llengua que no conta per a res, molt a pesar d´estar reconeguda legalmente en l´Estatut d´Autonomia i que se la passen per on s´imaginen.
Els del PSOE son catalanistes convençuts, si per ells fora ya haurien borrat del mapa la Real Saenyera, la denominació de valenciana de la llengua propia i viuriem agenollats davant dels catalans, jurant no els postres Furs i la nostra bandera, sino cantant Els Segadors i envoltats per la màrfega.
Lo mateixet que els socialistes d´aci ya volgueren fer els anys 80 passats, quan manaven Albinyana i Lerma, i no pogueren, perque en aquella época els valencians tenien més vergonya, més personalitat, més consciència i més, per qué no dirho, collonscom saben deuen ser per a les ocasions.
¿I el PP qué fa, ademés de fernos creure que es un partit valencianiste enganyantmos en cada elecció?. Pues no ha fet res. S´ha callatcom i no ha obert la boca.
¿I els colaboracionistes del PP, ans suposats valencianistes, qué fan?
Ferraro en les Corts, que es el primer en anar correguent a estretar la ma de Camps quan raramente apareix per alli, no ha obert la boca per este nou atropello a la dignitat valenciana.
Chiquillo, José María Chiquillo, que s´en anà a arreglarse el saquet al PP, perque des de alli explicava se podia fer més valencianisme, deixant en la estacà a tots els valencianistes que havia presidit, ¿qué fa?. Chiquillo, senador, que estava present en la sessió on se meynspreava per omissió a la Llengua Valenciana, de repent s´ha tornat sordomut, i s´ha convertit en estatuta de sal, no sap, no contesta, ni li s´espera en materia de valenciania. I ya saben lo de l´Evangeli, si la sal es torna insípida, ¿en que se la salarà?
¿I que diuen o diràn aquells que estàn en teoria en el valencianisme i dels qui que mai se sap si pujen o baixen, si entren o eixen, com Enric Esteve, president de una, en alguns temps entitat heroica defensora i amadora de les glories valencianes, com la Llengua Valenciana, que diu d´esta nova canonà contra la més sagrada senya d´identitat dels valencians, la que sempre ha sigut potent motor impulsor de la Llengua que ya en el sigle XV estava clar que era valenciana?
Si Ausias March, Jaume Roig, Roiç de Corella, Isabel de Villena, Joanot Martorell, Bonifaci Ferrer i tants atres valencians que nos precediren i que clarament dien que escrivien i parlaven en la Llengua Valenciana alçaren el cap, ¿qué dirien?.
Pues ya saben, es tornarien a morir de vergonya. Vergonya valencians. Vergonya Psoe, vergonya PP. Vergonya tots.
Por Baltasar Bueno. Periodista.
Compartir
Posted in Baltasar Bueno | No Comments »

Baltasar Bueno. Periodista.
“Te demanem, Senyor, lo impossible. Tu que eres el Deu de la Vida i de la Llibertat, trenca el braç del terroriste, quebra la seua llibertat. No permetes que continuen matant.”
Baltasar Bueno, Cristians Valencians .- Recorde aquella oració en el fret, la soletat i el silenci de la nit, que vaig fer i vaig llegir, invitat per la Real Germandat de Jesús en la Cruz i Crist Resucitat, tots en antorches, acompanyant l’image de Jesús Nazaré en la Cruz a costes, una nit de Dimecres Sant, en un any en que el terrorisme d’ETA no cessava de matar.
Deu no pot, no és omnipotent, trencar la llibertat de ningú, tampoc la del terroriste, com no va poder trencar el propi destí que ell tenia, la Creu fins a la mort. No va poder apartar d’ell el càliç de l’agonia.
Evitar el mal i la mort, la tragèdia i el caos, depén de la llibertat humana, no de Deu, qui ha fet lliure a l’home per a fer el be o el mal. Són els humans, els que les produïxen, els que tenen per missió i obligació de lluitar contra la mort i el mal. Era difícil explicar i entendre esta Teologia en la plaça i en els carrers del Cabanyal, pero ella mateixa se resolia mirant l’image del Nazaré, silenciós, callat, carregant en la seua Creu, perqué eixa havia segut la seua vida, la seua missió, el seu destí.
En la nit de Dimecres Sant els carrers dels barris mariners de València se convertixen en càtedres de Teologia Popular a on en poques paraules, molt de silenci i soletat se deprén lo que seguixen sense saber explicar les càtedres acadèmiques i els púlpits: el sentit del dolor i de la mort, de la finitut, del deterior i del final de la vida biològica, a la llum de la Bíblia, la Paraula de Deu.
Esta nit són simples, senzilles, sobrecollidores, sinceres i profundes les processons reflexions sobre els misteris de la Passió i Mort de Deu i els hòmens en els poblats marítims.
Casi al tall de la mijanit, per a tornar en l’alba del Dijous Sant, eixiran al carrer els trons-andantes de la Germandat de la Crucifixió del Senyor (parròquia Nostra Senyora del Rosari) , la Real Germandat de Jesús en la Cruz i Crist Resucitat (parròquia de la Mare de Deu dels Àngeles), la Confraria de Jesús de Medinaceli (parròquia de Santa Maria del Mar), i la Germandat del Santíssim Crist del Salvador i de l’Ampar (parròquia de Sant Rafael). Aniran tots en antorches, en silenci, reflexionant, meditant, resant, austers, demanant per aquells que patixen algun tipo de desampar o necessitat, de solidaritat.
Les nostres gents marineres convertiran el Cabanyal, el Canyamelar i el Grau en un gran temple popular, obert, fet a medida de la seua fe i la seua especial manera de viure-la, a on quedarà nítit el mensage de les Sagrades Escritures sobre els complicats misteris de la vida, del dolor i de la mort. Coneixem, generalment, la Semana Santa Marinera en el seu aspecte brillant, barroc, plàstic, fellinià, en els seus dumenges triumfals de Rams i Resurrecció, pero la genuïna i més profunda Semana Santa dels poblats mariners poden conéixer-la a fondo, arribar a l’os, al seu cor i ànima, en l’arreplegament, soletat, nuea, austeritat i veritat de les processons d’esta nit. En termes profans, una nit màgica que porta a la profunditat del misteri.
Recorde aquella oració en el fret, la soletat i el silenci de la nit, que vaig fer i vaig llegir, invitat per la Real Germandat de Jesús en la Cruz i Crist Resucitat, tots en antorches, acompanyant l’image de Jesús Nazaré en la Cruz a costes, una nit de Dimecres Sant, en un any en que el terrorisme d’ETA no cessava de matar. Deu no pot, no és omnipotent, trencar la llibertat de ningú, tampoc la del terroriste, com no va poder trencar el propi destí que ell tenia, la Creu fins a la mort. No va poder apartar d’ell el càliç de l’agonia. Evitar el mal i la mort, la tragèdia i el caos, depén de la llibertat humana, no de Deu, qui ha fet lliure a l’home per a fer el be o el mal. Són els humans, els que les produïxen, els que tenen per missió i obligació de lluitar contra la mort i el mal. Era difícil explicar i entendre esta Teologia en la plaça i en els carrers del Cabanyal, pero ella mateixa se resolia mirant l’image del Nazaré, silenciós, callat, carregant en la seua Creu, perqué eixa havia segut la seua vida, la seua missió, el seu destí. En la nit de Dimecres Sant els carrers dels barris mariners de València se convertixen en càtedres de Teologia Popular a on en poques paraules, molt de silenci i soletat se deprén lo que seguixen sense saber explicar les càtedres acadèmiques i els púlpits: el sentit del dolor i de la mort, de la finitut, del deterior i del final de la vida biològica, a la llum de la Bíblia, la Paraula de Deu.
Esta nit són simples, senzilles, sobrecollidores, sinceres i profundes les processons reflexions sobre els misteris de la Passió i Mort de Deu i els hòmens en els poblats marítims.
Casi al tall de la mijanit, per a tornar en l’alba del Dijous Sant, eixiran al carrer els trons-andantes de la Germandat de la Crucifixió del Senyor (parròquia Nostra Senyora del Rosari) , la Real Germandat de Jesús en la Cruz i Crist Resucitat (parròquia de la Mare de Deu dels Àngeles), la Confraria de Jesús de Medinaceli (parròquia de Santa Maria del Mar), i la Germandat del Santíssim Crist del Salvador i de l’Ampar (parròquia de Sant Rafael). Aniran tots en antorches, en silenci, reflexionant, meditant, resant, austers, demanant per aquells que patixen algun tipo de desampar o necessitat, de solidaritat.
Les nostres gents marineres convertiran el Cabanyal, el Canyamelar i el Grau en un gran temple popular, obert, fet a medida de la seua fe i la seua especial manera de viure-la, a on quedarà nítit el mensage de les Sagrades Escritures sobre els complicats misteris de la vida, del dolor i de la mort. Coneixem, generalment, la Semana Santa Marinera en el seu aspecte brillant, barroc, plàstic, fellinià, en els seus dumenges triumfals de Rams i Resurrecció, pero la genuïna i més profunda Semana Santa dels poblats mariners poden conéixer-la a fondo, arribar a l’os, al seu cor i ànima, en l’arreplegament, soletat, nuea, austeritat i veritat de les processons d’esta nit. En termes profans, una nit màgica que porta a la profunditat del misteri.
Cristians Valencians
Compartir
Posted in Baltasar Bueno | No Comments »
Baltasar Bueno Tárrega.- El secretario general de Convergència Democràtica de Cataluña, Pere Esteve, llevó los hilos de los primeros contactos con la Generalidad Valenciana, la Federació d´Escola Valenciana y la Universidad de Valencia, a los pocos días de la gran manifestación Valencianista del 13-J en 1997.
Preocupados los catalanistas por la fuerte contestación del pueblo valenciano a los intentos de creación de la Academia Valenciana de la Lengua y a las últimas maniobras tendentes a la catalanización de la Lengua Valenciana, optaron por moverse entre pasillos y a espaldas del sentir del pueblo para avanzar en el logro de sus propósitos.
En noviembre, Joaquín Triadú, secretario general de Presidencia de la Generalidad de Cataluña, junto con Xavier Trias, comenzaron a mantener reunions con José Joaquín Ripoll, entonces peón de brega de Zaplana y conseller portavoz del Consell valenciano.
Joaquín Calomarde fue designado por el PP mozo de estoques de toda la operación. Zaplana en estos preliminares prometió a Jordi Pujol que por parte de las Cortes Valencianas sería reconocida la unidad de la lengua y crearía la AVL a la manera del Institut d´Estudis Catalans, “que no se definiría en contra de Cataluña, ni del Institut d´Estudis Catalans”.
El dato consta en una entrevista concedida a Levante (30 noviembre 2004), Jordi Pujol, sobre las reuniones que mantuvo en 1996 en Reus con Zaplana, comentó: “Zaplana dijo que se reconocería la unidad de la lengua creando la AVL y cumplió. Habló con una pila de gente. Se necesitó mucho tiempo, pero la Academia se ha hecho y ha recompuesto la unidad de la lengua. Zaplana cumplió, aunque con retraso -no puedo criticarlo, porque evidentemente tenía problemas- cuando dijo que la unidad de la lengua se reconocería y se crearía una institución que le iba a dar garantías y que no se definiría en contra de Cataluña, ni del Institut d´Estudis Catalans. Eso se ha hecho. Ahora se debería profundizar y fortalecer, eso sí”.
Pujol era partidario de que todos se sometieran a las normas de la AVL, porque no era cosa de “cuatro excéntricos; está avalada por el Consell y la Universitat. Y la AVL dice eso y se acabó”.
Estas abiertas, claras, francas y descaradas, sin tapujos, declaraciones de Pujol fueron desmentidas por el actual presidente de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps (9 diciembre 2004) y aseguró que “la AVL no nació por un pacto entre Pujol y Zaplana”.
Tuvo la mala suerte Camps de que su antecesor en la Conselleria de Cultura, Fernando Villalonga, saliera al paso de las declaraciones y confirmó en todos sus extremos lo desvelado por Pujol.
Lo dijo Villalonga a Las Provincias (9 diciembre 2004), cuando dicho periódico ya no tenía de directora a María Consuelo Reyna, a la que tiraron sus primos y un hermano, principalmente, por sus firmes posturas valencianistas.
Villalonga, textualmente dijo a dicho rotativo entre otras cosas:“Hubo un documento que yo redacté y que sirvió para una reunión entre ambos (Zaplana y Pujol) en Reus. Era una declaración de la posición del Gobierno valenciano respecto a la política lingüística”. (El valenciano) Fuera de nuestras fronteras se llama catalán, así que la doble denominación me parece correcta.”
Al preguntársele si le gustaba la denominación valenciano-catalán, Villalonga respondió: “Me gusta esa doble denominación, e insisto en que no soy de izquierdas, ni republicano, ni catalán. Pero no se puede defender, como he hecho, la unidad del castellano, y no hacerlo con el catalán”.
Más información pincha aquí
Compartir
Posted in Baltasar Bueno | No Comments »