‘Aledua’ Articuls

Salvem la memoria histórica !!!

Aledua.- Molt s’ha parlat i molt de soroll ha despertat esta llei que no acabe de comprendre del tot, per cert, ya no per considerar-me mes republicà que franquiste, si no simplement per que no veig aci cap solucio.
Anem a vore, puc estar d’acort en que lleven les estatues del dictador de les places, ¿pero tambe de Capitania? ¿Han segut consultats els militars?.
Puc compendre que no se permeta la bandera espanyola en l’aguila de Sant Joan, pero… ¿que passa en la republicana? Per que les dos podrien ser anticonstitucionals igualment.
¿I en la anticonstitucional dels Països Catalans? ¿que passa en ella, o no es tant anticonstitucional com la de l’aguila de Sant Joan?
No se fins a quin punt arribaria la paritat, pero crec que aço se’n ha anat un poc de les mans.

Si mal no recorde, en les files republicanes n’hi hagueren tantes victimes com en les franquistes. I sobre tot en gent que no tenia res que vore, apareixen gents mortes pels dos bandos.

Pero crec que no soc yo el millor indicat per a parlar sobre eixe tema, per que en part, no l’acabe d’entendre be, i no voldria que me malinterpretaren per fer algun comentari innecessari fora de to.

Aixina que anem a lo que realment volia contar.

Durant el franquisme, el catalanisme va circular per les nostres terres sense cap problema, mentres en Republica, era el valencianisme el mes clar eixemple de vida dins del nostre Regne. I aixo que molts han intentat dir lo contrari. Pero ¿quin podria ser el vincul que unira tant a Catalunya en el Franquisme?. Simplement repassant l’historia podrem trobar joyes com les que anem a contar.

El moviment fasciste espanyol naix en Catalunya, mes concret en Barcelona, en mans de Ramón Sales Amenós , un carliste d’accio, lleidata, naixgut en La Furiola, que va crear en 1919 el Sindicato Libre. Des de a on promouria la coneguda Lliga Patriotica Espanyola (LPE), per a fer front a la Federacio Democratica Nacional (FDN) creà per Francesc Macià (Fundador d’Estat Catala), front que va tindre multituts d’enfrontaments en les Rambles i en tota Barcelona. Un diari nomenat El Imparcial contava en una noticia aço “Para dar un ¡Viva a España! Hay que empuñar la browning, o hallarse dispuesto a ir a la casa de socorro”. I aixina va ser com la (LPE) va començar el seu cami seent la força fascista per excelencia d’Espanya, segons conta Manuel Pastor (Los orígenes del fascismo en España, 1975). O la força prefascista segons Colin M Winston ( La clase trabajadora y la derecha enEspaña(1900-1936)) fins l’arribada de Primo de Ribera. Encara que s’haja silenciat prenent mes importancia el tardà fascisme espanyol de Madrit i Valladolit que han generat una abundant lliteratura i han distorsionat la seua historia en Espanya. Ramón seria fusilat pel bando republicà el quatre de novembre del 36 en Barcelona. noticia.
Hem de tindre en conte que el “vanguardisme” ideologic català, ha estat present dins de l’ultradreta espanyola durant tot el sigle XX, Barcelona ha segut i es el centre innovador i exportador ideologic, com a mostra podem destacar l’actual Moviment Social Revolucionari (MSR). O el moviment antiislamic Plataforma per Catalunya (PxC).
Atre vincul a tindre en conte, podria estar en la persona de Ramón Franco Bahamonte germà del Generalisim. Este desconegut personage, va ser un excelent aviador,capaç de creuar l’atlantic en l’hidroavio Dornier Wal Plus Ultra efectuant la travessia des de Palos de la Frontera (Huelva) a Buenos Aires (Argentina) el 22 de Giner de 1926. Ademes, va ser un gran miliar, pero en 1930 se va sublevar contra el Rei i va sobrevolar el Palau Real de Madrit estiguent apunt de bombardejar-lo ( la presencia de chiquets va fer que renunciara en l’ultim moment a fer eixa accio). Despres en la Segona Republica, va tornar a Espanya i va arreplegar la direccio de l’Aeronautica Militar.
Pero mes tart va ser destituït, passant a la politica. El 28 de Juny de 1931, va ser nomenat diputat per Esquerra Republicana de Catalunya en les eleccions Generals.
Al estallar la guerra, se va passar al bando del seu germa, pero un accident (que molts pensen fora provocat), va acabar en la seua vida quant anava cap a Barcelona en un avio dispost a bombardejar-la.
Molt s’ha parlat d’aço, pero la veritat, es que l’immensa majoria opina que Ramon, mai pogue mamprendre eixe vol, per que ell defenia la Republica (va ser un dels que lluitaren en l’exterior per conseguir la Segona), i tenia molts bons amics en Barcelona (de tots els bandos) . Qui sap quants favors cobrarien en el seu nom de mans de Paco.

I com no, els que ajudaren a pagar la Guerra. Que formaven part de la burguesia Catalana. Noms mes que coneguts com son Joan Ventosa Calvell i Francesc Cambo feren numeroses aportacions i s’uniren al regim. Per eixemple Ventosa va ser capaç de demanar un credit de la Banca Morgan (60 millons) en plena guerrra en la garantia del Banc d’Espanya i l’aval del Tesor public. En 1947 passaria a formar part del Consell privat de Joan de Borbo, Comte de Barcelona. Mentres Cambo, el creador de la Fundacio Bernat Metge en 1922, encarregada de numeroses traduccions al català d’obres llatines i gregues, va viure despres de la Guerra fora d’Espanya. Esta es una de les seues frases mes conegudes “Diversos hechos ayudaron a la rápida difusión del catalanismo. La pérdida de las colonias, después de una sucesión de desastres, provocó un inmenso desprestigio del Estado. El rápido enriquecimiento de Cataluña, fomentado por el gran número de capitales que se repatriaban de las colonias perdidas, dio a los catalanes el orgullo de las riquezas improvisadas, cosa que les hizo propicios a la acción de nuestra propaganda dirigida a deprimir el Estado español y a exaltar las virtudes y merecimientos de la Cataluña pasada, presente y futura.”
Siga com siga, es un fet, que en Catalunya,les coses durant el fanquisme anaven be. Si no vegem lo que diu la pàgina de la Generalitat Catalana “ la España franquista experimentó, a partir de la coyuntura de 1959 y pese a las condiciones políticas adversas, un periodo de expansión económica, que fue determinado por la inserción tardía, aunque rápida, de España en general y de Cataluña en un desarrollo europeo más amplio, correspondiente a lo que se ha llamado los ‘treinta años gloriosos’ (1945-1975).” Mentres, Valencia en 1957 patiria una riuada de la que tardaria en recuperar-se, fent que inclus el correu valencià fora gravat en 25 centims per a ajudar a la seua reconstrucio i el desviament del riu. I aixina, l’alcalde de Valencia, el Marques del Turia, va reclamar al Caudillo el cumpliment de les promeses, i acompanyant-lo Martin Dominguez, director de Las Provincias, reanimà les critiques demanant des de el seu diari les ajudes que no havia rebut, ya que ni tan sols se sabia a on estaven els diners que havien aportat els valencians, ni molt manco els d’atres regions.
Es mes, si revisem el BOE, mos trovarem en que el 23 de Setembre del 1965, Franco va recalificar els terrenys de l’estadi de les Corts (antic estadi del Barça), per a pagar aixina el seu deute que ascendia a uns 205.000.000 de pessetes.
I aixina mentres aci eren recriminats el valencians per gastar la seua llengua, declarant el valencià una llengua vulgar tipica dels incults, en Catalunya se seguixen editant i venent llibres a passos ajagantats.
Aixina en 1943 en Catalunya se publiquen Les Obres completes de Verdaguer. y El somni encetat, de Miquel Dolç. Funciona l’Institut d’estudis catalans, del que es president Puig i Cadafalch. I en l’institució Amics de la poesia se donen classes particulars de llengua catalana;
En 1944 estrena Joan Brossa sa pesa teatral El cop desert; en 1946, Pío Daví i Maria Vila estrenen L’hostal de la gloria, de Josep Maria de Sagarra, Tristán La Rosa, apareix en 1945 la revista Leonardo; Editorial Aymá convoca en 1947 el Premi Joanot Martorell;en 1948, Dau al set, dirigida por Brossa, a on son habitual les firmes de Ponç i Cuixart, Tapies i Tharrats.. La revista Antología patrocina un concurs mensual de contes en catala. Escriuen poesia Salvador Espriu, Pérez Amat, Pedroto, J. V. Foix, Maurici Serrahima;   La quatribarrada i la Bandera de Barcelona ondegen lliurement des de 1940, mentres en Valencia la Senyera està seqüestrada, i els nou d’Octubre soles deixen eixir el fals Pendo, al que saluden com mana el regim.

Per no mencionar el silenciament del president republicà de Lo Rat Penat durant la Guerra Civil n’Enric Orts i Ausina. Que va ser borrat de totes les llistes i silenciat en ple franquisme per Igual i Ubeda quan va escriure l’historia oficial de Lo Rat Penat. Mira si teniem llibertat els valencians.
Ademes, no podem d’oblidar, que va ser durant el franquisme quan Benet, Pujol, Cahner, Fuster,Reglà, Tarradell, Dolç, i algun mes s’introduïxen en l’Universitat de Valencia i comencen la seua adoctrinacio. I moltes coses mes.
Aixina, fent cas a la llei de Memoria Historica, i tornant a l’epoca Republicana, caldria fer unes reformes oportunes en Valencia:

1. Llevar eixa llacra que se diu pancatalanisme filtrada en el nostre Regne en epoca franquista i auspiciada pel mateix regim.
2. Prohibir en el nostre Regne l’us de Banderes anticonstitucionals.
3. Tornar-mos la catedra de filologia valenciana, com en temps de Republica.

I que s’apanyen en Catalunya sobre la llegalitat de la financiacio del Barça, i sobre si el fascisme català es sa o no per ad ella.
Yo soles tinc clara una cosa, i es que el fascisme català es el que està amagat baix l’ombra del pancatalanisme, si no pegueu una miradeta ad este blog, a vore si trobeu diferencies o pareguts.

Per cert,per a finalisar,voldria donar-li les gracies a Nelo Nazaret.
Sense la teua ajuda mai haguera pogut en tot aço.

P.D.: Degut ha que han llevat la pagina de la GENCAT vos deixe la captura.

Posted in Aledua | 1 Comment »

La perdua dels nostres Furs.

Aledua.

La perdua dels nostres Furs (I). Per Aledua.-  Molt s’ha parlat sobre l’abolicio dels nostres furs, i moltes han segut les versions. Pero rebuscant en l’historia he pogut regirar un llibre titulat Historia de la Ciudad i Reino de Valencia escrit per Vicent Boix en 1845. Un obra sobre com be diu l’historia de Valencia que li va valdre a l’autor el titul de Croniste de la ciutat. Suponc que per la veracitat del seu contingut.

Es curios, com Vicent Boix en 1845 descriu este fet d’una forma tant viva i plena de sentiment. Com si realment haguera vixcut en eixe temps. Pero lo mes curios de tot podria ser el que aporta als fets unes dates i uns fets que mai havia sentit, i dels que mai han parlat ni els Catalans ni els Castellans, be per por, be per no coneixer esta historia tant com creuen, o be per ocultar algunes coses que podrien donar lloc al coneiximent de lo que no va ser ninguna guerra d’independencia, si no simplement una guerra en la que Valencia sense menjar ni beure va ser part principal dels mes injusts fets, i dels mes injusts actes de repressio i de vandalisme que se podria haver fet en cap lloc del Mon.
Intentare explicar esta historia en tres entregues, ya que lo trobat podria ocupar molt mes.  Pero anem a vore l’historia i els fets de boca de Vicent Boix o millor dit de la seua ploma, com a Croniste oficial de la Ciutat de Valencia.

En 1705 començà en el Regne de Valencia la nomenada Guerra de Successio. L’esquadra Anglesa va desembarcar en Altea algunes tropes de l’eixercit de l’Archiduc d’Autria. Espanya estava destruïda ya; el govern de Felip V, presidit per un estranger, atenia als seus propis interessos. ¡La cort se divertia! Valencia no tenia forts, ni tropes ni recursos: les guerres del sigle XVI; l’espulsio dels moriscs; les emigracions a America, i la pau regnant del sigle XVII, havien deixat en el nostre Regne el vestigi de la miseria i del abando. ¡Soles quedava en peu la seua llibertat foral! Valencia aixina i tot demanà al govern en aquelles circustancies auxili per a fer front als austriacs, que des de Altea marchaven sobre Denia. El Virrei Marques de Villagarcia passà dels salons de palau a autoritat militar del Regne: valia ben poc un cortesa per a lluitar en les circumstancies ( i es que hem tingut a cada representant en lo Regne que…). A la seua antipatia respongueren la Diputacio i el Capitul eclesiastic i secular, solicitant per extraordinari eficaços auxilis contra el pretendient per mig d’una respectuosa expocicio, datada el 21 d’Agost de 1707: a lo que el govern contestà el 28, que enviava en el seu auxili 1800 cavalls (la ciutat en la representacio que va dirigir al rei en 1707 demanant la revocacio de l’abolicio dels furs) . Mentres va caure Denia en poder dels anglesos: el seu governador militar va fugir vergonyosament ( Miñana de Bello rus. VAl. lib.I), i el va substituir en nom de l’Archiduc En Joan Batiste Baset.

La Capital va fer en eixe moment un esforç, i va enviar al Comte de Cervello en alguns terços per a fer front a Baset, obligant-lo a tancar-se en Denia. Esperant en impaciencia l’arribada dels 1800 cavalls per a recolzar a Cervello en la reconquista de Denia, que pareixia ya inevitable, pel recolzament del Duc de Gandia; i els cavalls arribaren: pero al moment eixiren cap a Catalunya.(increible, sempre que demanem ajuda, mos la furten els nostres “germans”, pareix com si fora hui en dia) Valencia va ser burlada en les seues esperances(com sempre mos sol passar), i va representar queixes de nou; per a acallar-la quedaren soles dos esquadres al carrec del Mariscal de Camp En Lluis Zunyiga.( corrent mosatros en els gasts, clar) La contestacio del Rei Felip V datà a 28 de Setembre diu lo següent ” Ha perecido corresponderos, que atendiendo a vuestro consuelo, he resuelto, que por ahora quede en ese reino el mariscal de campo D.Luis de Zuñiga con dos escuadrones de caballeria, y que se mantenga en el el tiempo conveniente; habiendo dado otras providencias que entendereis del marques de Villagarcia, mi lugar teniente general, por lo que deseo la quietud de tan fieles vasallos, cuya fineza me deja con toda gratitud” El govern no va enviar mes socors. L’enemic s’aprofità d’esta circustancia, i part de les seues forces, destacades en Catalunya, s’apoderaren de Tortosa, entrant en Peniscola. Alarmada Valencia demanà de nou recursos, acompanyant l’exposicio un donatiu de mil duros per a atencions de la guerra, i oferint per tercera volta que corria del seu conte la manutencio de les tropes militars. El govern va cobrar els mil duros; va enviar al regiment del Marques de Pozo Blanco, i el Regne va pagar religiosament a la tropa.(cobrar, si, pero ajudar…)
Vinaros, tambe va caure en mans dels austriacs: Valencia va elevar noves supliques;soles que les tropes que anaven a Arago hagueren parat en Vinaros, hagueren segut prou per a evitar la victoria austriaca, pero una volta mes van ser desateses les pregaries, aixina una volta preparat tot, i trets els canons de Peníscola per a lliurar la batalla, els valencians veren com havent impedit el mes anterior Mr.la reconquista de Denia, ara els obligava a evacuar Vinaros; Valencia va ficar en campanya a les seues expenses algunes forces de paisans armats; pero en tan critics moments se va rebre una orde Real, que negava els auxilis oferits, i enviava passar a Arago les tropes existents en Valencia. El poble en eixe moment armat pel seu conte, i la noblea pel seu tambe, s’encaminaren cap a Vinaros i Denia per a contindre a l’enemic; mentres pagaven al Rei (com no) les contribucions extraordinaries que contra Fur, exigia al nostre Regne. No content en aço, el nostre Regne va enviar un cos de cavalleria a Catalunya, i un terç de 600 infants per a Cadis, contribuint ad estos gasts el Arquebisbe, el Capitul i les comunitats religioses. El princip de T’serclaes, encarregat pel govern de Felip V de protegir les fronteres del nostre Regne, evitava en lo possible trobar-se en l’enemic, recriminant l’actitut de la capital, representada en una junta improvisada, composta de sis cavallers, quatre advocats, dos escrivans, dos comerciants, i setzens setanta sis menestrals (en ella ademes firmaren totes les classes que Valencia sostenia el tro de Felip V, seent injust, que el celebre decret d’abolicio dels Furs, assegurara que Valencia havia fallat al seu jurament recolzant a Carles d’Austria). Esta cort va enviar comissionats a les corts queixant-se de T’serclaes, i el govern ( Amnelot al cap) no els va rebre. En tan apurats moments, el regiment de cavalleria que manava Rafael Nebot, se passà als austriacs, emportant-se presoners a Luis de Zuñiga i a Pedro Corbi, cap de la guerrilla de paisans. Els valencians ya havien alertat al rei que els va respondre immediatament ” He resuelto daros las mas singulares gracias por ello y el leal celo que manifestais; que uno y otro queda impreso en mi memoria, para favoreceros y atender a la mayor defensa de tan fidelisimos vasallos: a cuyo fin, paso a aseguraros, que se han repetido las ordenes dadas, para que las tropas que desembarcaron en Carbonera, apresuren el pasar a ese reino, y se apliquen todas las providencias contundentes a que vuestro celo, amor i fidelidad sean muy defendidos, como lo solicitais, en que concurre mi deseo, segun lo merecen vuestras firmezas” (9 de Decembre de 1705)

Posted in Aledua | No Comments »

El Mon al reves

Fa uns anys recorde que la gent major comentava que viviem en un Mon al reves, a on un artiste de cine era el president. Es referien a Ronald Reagan. Molt ha plogut des de eixe temps.

Pero… ¿que pensarien esta gent major, la majoria morta en els ultims anys si realment vixqueren en el nostre Temps? Segur que si resucitaren, la majoria tornaria corrent a la tumba o tornaria a morir de l’esglai.

I es que mirant com tenim hui en dia format el Govern dels Valencians, se podria be dir que tenim un Mon al reves, a on els que manen, si tingueren vergonya, deurien acachar al cap i amagar-lo en terra com els estruços.

Anem a vore uns eixemples dignes de la pelicula mes increible de Francis Ford Coppola…

En primer lloc, tenim al Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana En Francesc Camps, i dic molt honorable per ser el titul, no per l’honor que ha demostrat al carrec del govern valencià.

Dic aço, per que en 1996 accedix al carrec com a conseller de Cultura, i es ell l’encarregat de fer la faena de dirigir-se a Pujol, i de crear junt a Estevan Gonzalez Pons i Eduardo Zaplana la pestilent AVLc ya que son ells els que pacten en Catalunya els mijos i les passes que han de seguir.

Eixe mateix Molt Honorable que s’ompli la boca de valenciania quan es ell u dels culpables de que les nostres escoles hagen seguit impartint català als menuts, ya que es ell el que va ocupar el lloc idoneu per a fer desapareixer d’una volta per totes el catala, despres de l’epoca catalanista de Lerma i Ciscar. En conter de pactar en Pujol junt als atres dos de la creacio de la AVLc i l’ensenyança segons el model PancaSocialiste.

Ademes, este home, te la cara dura de anar presumint de valencianiste parlant en una llengua diferent a la que per culpa seua s’estudia en els coleges, i donant-se damunt la satisfaccio de poder introduir, quan mana el guio (aixo si), algun que atre gaudir.

El mateix que ha viajat a Iberoamerica recentment per a ensenyar le model sanitari valencià, mostrant-lo com a eixemple… Sense comentaris… No se realment quin model ha ensenyat, pero si es el de la nostra sanitat publica, que el PP ha convertit en concertada i casi privada… van apanyats els iberoamericans.

Lo del cas Gürtel, a vore si per fi s’aclarix.

Un atre cas de Mon al reves, seria Rafael Blasco, un home, que segur que sonarà i molt als mes vells. I no pel seu ben fer precisament.
Seent jove, va ser u dels maxims liders del FRAP, eixe mateix FRAP al que pertanyia Esteban Ibarra. Baix el nom de Carlos, junt a Venancio en la primavera del 1977 van expulsar a alguns corregionaris per demanar la deixada de les armes del FRAP.I que passà a ser huit anys despres durant la primavera del 1985 el encarregat de arreplegar als militants dels PSPV en lo que ell cridaria el “blasquisme”, i que tant bons resultats li donà en la Ribera. Nota curiosa d’aquells temps eren les seues paraules quan es referia a politica “qui no ha vist el Padrino, no enten de politica”. Suponc que en antecedents com estos, sobren les presentacions, ¿no?.

Puix este mateix Blasco, durant l’etapa universitaria va coneixer Cipria Ciscar, del que acabaria seent cunyat. Al casar-se en Consuelo Ciscar, la que va ser durant uns anys secretaria personal de Joan Lerma, quan Blasco ostentava el carrec de subsecretari de Presidencia passant a ser al poc temps conseller.

Per a Lerma, Blasco era un home de confiança, pero tot va canviar a finals 1989, quan este era Conseller Obres Publiques i Urbanisme. En eixa epoca, i quan segurament els mes vells acaben coneixent-lo, quan va estallar el Cas Blasco. Un cas de corrupcio denunciat per Blanca Blanquer, la que denuncià en Fiscalia a dos funcionaris per oferir-se a canvi de 500 millons de pesetes a recalificar uns terrenys en Calp. Despres d’intervindre telefons se va descobrir una vneta sospitosa d’uns terrenys en Paterna. El 28 de decembre d’este any, Lerma el va destituir. Poc despres començaria el jui a on Blasco se va sentar en atres quatre persones.

El juge instructor era Juan Climent, el que deuria de presidir el jui de Camps sobre el cas Gürtel, en la Sala de lo Civil i Penal del TSJ, de la que ya formava part Juan Moreno, l’unic magistrat que se va negar a archivar el cas Gürtel. El juge, anulà les cintes, i en juliol de 1991 va absoldre als acusats. Quines coincidencies.

Blasco en 1993 contactà en Lizondo i el Pepa Chelsa per a construir Convergencia Valenciana, pero no acabà de resultar. Seent fichat en el 95 per Zaplana que el va nomenar subsecretari.
I va ser en este moment quan Zaplana va conseguir el maxim poder, ya que al fichar ad este personage, va començar l’aniquilament dels atres dos grans partits.

Per una banda, Blasco va ser el que va dissenyar l’estrategia per a desfer a UV desprestigiant-la i furtant-li per al seu Cesar, en este cas Zaplana, tant les senyes d’identitat com l’herencia politica que havia conseguit Lizondo. Fent seu el lema de que “tot lo valencià està dins del PP”.

Pero la seua trayectoria no acaba aci. Se li atribuïx tambe ( com a home de confiança i pensador de Zaplana) la maquiavelica formació de la AVLc.

Ademes en 2006 va crear el Partit Social Democrata, per a llevar vots i intentar destruir al PSPV.

Va pressionar a Paco Roig per a que venguera les seues accions del Valéncia CF a Juan Soler, del que poc despres va cobrar a modo de catalanisacio en l’entitat. I despres, va intenvindre en l’intent de DALPORT de comprar el Valencia CF. Com podeu vore tot un personage digne d’un film de Francis Ford Coppola, tot un Padrino a l’espanyola.

Un Mon al reves, a on els governants deixen molt que desijar.
Continua…

Font : Aledua

Posted in Aledua | No Comments »

L’ahuelet

El Abuelito

L’ahuelet

Fa ya molts anys, en 1899, quan en l’imprenta de Manuel Alufre, en la placeta Pellicers L. de Octavilla (seudonim del retor Pasqual de Boronat), i per orde de Fausti Barberà (qui tambe pagà l’estampacio) va eixir a la llum el primer manual valencianiste de l’historia, El abuelito.

Se que segurament aixo no te molt que vore en lo que hui vullc contar, pero pense de tot cor que enfocar a eixe ahuelet la figura del meu convidat pot ajudar i molt a comprendre la nostra situacio.

Valéncia Hui.

Fa uns anys va eixir a la llum, de la ma de Baltasar Bueno i en l’ajuda economica de Joan Lladro, un diari netament valencià. Un diari que degut al seu contingut valencià i a no ajustar-se a la censura “recomanada” pel PP (censura que per fi ha segut treta a la llum per culpa dels destarifats de Alfon”soo” Rus) es va vore desplaçat de tota ajuda. Ajuda que atres diaris com Las Provincias ( de Capital vasc), el Levante ( de capital Català), i uns atres manco representatius, que no vaig a citar per no tindre el lloc que vullc ni les ganes, si han rebut i seguixen fent-ho.

Tots els diaris que combreguen en la Paraula del Consell i son recomanats pel politicisme mes ranci reben unes ajudes, fan unes publicitats, i sobre tot son comprats per a que administracions, escoles i demes puguen llegir-los de bades gracies als nostres imposts. Tots manco Valéncia Hui, que no ha pogut acompanyar ad estos digam ” Magnats de la desinformacio Valenciana”.

Puix be, dins d’eixe Valencia hui, tinc que destacar la llavor (es digam el motiu pel que comprava el diari basicament) del seu director Baltasar Bueno, en la pagina tres sempre mos sorprenia en bones paraules i en anecdotes que encara recordem, Josue Ferrer, per a qui en el mon de la cultura valenciana, i sempre en esta llengua mos fea deleitar en descobriments i en seguiments del mon valencianiste en general, i el meu convidat hui, eixe ahuelet que mos donava sempre un punt d’inflexio i mos convidava a reviure els nous capituls de la nostra historia valenciana, eixe ahuelet hui convertit en president de la Real Academia de Cultura Valenciana, en fi eixe ahuelet que pareix hui s’ha adormit dins la seua “poca formalitat” no se be si es per convenciment o per comoditat, lo cert es que hui intentare fer un resum de lo que va ser en son dia un raconet escrit en una columna de la segona pagina d’un senyalat Valencia hui.

Simó Santonja

Baix el titul de “no dir res”, En Vicent Lluis mos conta que esta “ nadant en un mar de dubtes i confusions” i tot per culpa de no saber realment el per que la RAE decanta hui en dia la seua postura cap a l’unitat llingüistica inexistent, per lo que demana que repasse el “ text constitucional del nou Estatut de la Comunitat Valenciana”. A lo que afig, que es aci a on comencen les teories del “no dir res” declarant, que “qui calla otorga, qui calla nega, i finalment, qui calla no diu res”.

He pogut arreplegar unes propostes que va fer en son dia la RACV a la RAE, datat a 4 de Febrer de 2009. Propostes que considere impressionants pel seu contingut valencianiste.
Pero des de llavors, no he conseguit trobar mes que conferencies junt a la AVL i silenci, el mateix que tant recriminava en el seu articul.

Hui ya complit l’aniversari del nostre gran per sempre Ausias March, encara estem esperant la fira del llibre valencià, que va suspendre per falta de ¿documentacio? Recorde que se va suspendre temporalment, fins despres de l’estiu, recorde llegir en la Web de la RACV (a on per cert, es impossible trobar el traductor o diccionari, per no contar en la desaparicio del de sinonims). Despres silenci. Enguany, podem fruir d’una fira del llibre antic, mentres… la nostra fira del llibre valencià continua sense fer-se. I de nou… silenci…

En Vicent Lluis Simo i Santonja, yo tambe estic ofegant-me entre glop i glop. I me pregunte… ¿No te voste prou força hui en dia per a ser eixe que trenca el silenci? No permetent que els demes nadem en un mar de dubtes.

¿No creu que fent presencia en alguns actes i eixint despres en prensa no fa que digam un bon paper?

Tingam trellat i deixem-nos de romanços.

Posted in Aledua | No Comments »