‘Agustí Galbis’ Articuls
Durante siglos nuestra lengua se ha llamado Lengua Valenciana, ahora, nos la quieren robar.
Agustí Galbis , Notícies de Valéncia.- LA CONCIENCIA DE POBLE DIFERENCIAT.
Pot ser interessant donar a coneixer fets succeïts en el contex historic del any 1335, en el qual trobem, de moment, la primera cita lliteraria que posa nom a la nostra llengua: “Llengua Valenciana”, tal i com vaig expondre en este diari el dia 10 d´este mes. No cap dupte que la conciencia llingüistica va intimament lligada a la conciencia nacional, a la conciencia de poble.
El Sr. Antoni Ferrando, membre de l´Institut d´Estudis Catalans, que fa poc ha publicat la “Historia de la llengua catalana” i que es academic de l´Academia Valenciana de la Llengua (¿a qui se li passaria pel cap posar una rabosa a guardar el corral?; ¿O es que el corral es de raboses?), publicà en 1980 el llibre “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians”. Tot ell sanceret es un edifici imaginari, al qual intenta dotar d´una estructura imposible. En este llibre, el Sr Ferrando pontifica i diu que durant la etapa “constituent del Regne (1238-1348)”, els valencians, nos consideravem “com a part integrant d’una mateixa «nació», la catalana”. No content en eixa mentirola, l´allarga en el temps, diguent que, durant el “període de creixença del Regne” (1348-1412)” es mantenia “la consciència de ser alhora part integrant de la «nació catalana»”
Aporte cites que posen de manifest la falsetat de dites afirmacions:
La primera cita confirma l´existencia d´una forta personalitat valenciana, diferenciada de la catalana i l´aragonesa en 1307. Es tracta del “Cas d´Orca”. Catalans i aragonesos reivindicaven la jurisdiccio sobre Orca. La cita esta treta de “Cortes de los antiguos reinos…..”, Volum 1 2ª part. pag 420. Es text de les Corts Catalanes: “E apres en lany quel Senyor Rey tench Corts a Muntblanc….en les dites Cort assigna lo Senyor Rey II jutges, I de Cathalunya e altre d´Arago, e micer G Jafer del Regne de Valencia per tercera persona que coneguessen de la dita questio…. E lo dit Senyor Rey vaent quels jutges d´Arago e de Cathalunya nos avanien be, comana lo dit fet a micer G. Jafer, qui era del Regne de Valencia e no feya part…..Es dir, que en 1307, el rei Jaume II, considera que G. Jafer “no feya part” entre catalans i aragonesos, perque era “del Regne de Valencia”.¡Llastima no haver estat Ferrando per a dir-li al rei, que quin destrellat estava fent!, perque, ¿Com podia no fer part entre dos “nacions” algú, que segons ell, era part integrant d´una de elles?
L´any 1323, es conquistà Cerdenya. Andres Sunyer, en Parlament convocat en dit Regne l´any 1491, dirigint-se al rei diu: “Per so, los predecessors reys, ab gran delliberacio, molt prudentment, provehiren de tal manera que lo castell de Caller e la vila de L´Alguer fosen poblats de catalans aragoneses e valencians e no d´altres nacions“.(Archivio Comunale di Cagliari, Sezione Antica, vol. 7, Parlamento Perez ff 89r-90r) Vegem que Sunyer sí considerava que en 1323, existien valencians de nacio, i li ho diu al rei. ¡I es que Ferrando, 500 anys mes tart es creu mes sabudot que Sunyer!
La tercera de les cites es referix a l´any 1336. Soldevila, en “Història I” p 450, diu que en motiu de la coronació del rei Pere, i de la pretensió dels catalans de que el rei jurara primer que tot davant d´ells,: “S´hi afegí un altre motiu: el rei, cridat a València pels naturals, que també pretenien pasar davant els catalans.” Sr Ferrando, no ho entenc, ¿No erem els mateixos?
En 1356, tenia lloc el jui contra el noble aragones Pedro Cabrera que participà en la conquista que reincorporà Mallorca a la corona d´Arago (1343). En el jui es diu: “Interrogat perque es exit de la preso et dix que per ço car lo Rey don Pedro qui solia esser de Castella digmenge prop pasat hac XV dies fo soltar tots los catius qui eren preses en Xibilia axi christians com moros, de qualsevol nacio fossen entre los quals eren comte D´Osona don Pedro de Luna e lo vezcomte Dilla e tots los altres catalans et aragoneses et valencians.” (pag 356 de “Proceso contra Bernardo de Cabrera…” de Manuel de Bofarrull). ¡Tambe un aragones contra Ferrando! ¿Sera una conspiracio de la historia contra Ferrando, o es Ferrando qui conspira contra la historia?
L´ultim fet, es en relacio a l´ajuda que va demanar el rey Pere als catalans com a consequencia de la primera guerra de Castella (1356-1365) i l´amenaça de perdre Valencia i Aragó. José Luis Martín, en el “VII Congreso de historia de la Corona de Aragón”. II vol . pp 89-90 diu que en acabant d´uns anys d´indiferencia, els catalans es decidiren a ajudar al monarca “…para evitar no la pérdida de estos reinos, sino los perjuicios que de ella se derivarían para el Principado…”. Les corts catalanes diuen textualment: (Cortes de los antiguos reinos….. Volum I, 2ª part. pag 561) “Per cobrar moltes ciutas, viles e lochs per lo dit rey de Castella occupats aixi en lo Regne d´Aragó com en lo Regne de Valencia, lo qual recobrament era e es deffensio del Principat de Catalunya car aquells II regnes perduts se poguera seguir fort leugerament gran perdicio e destruccio del dit Principat e tots los habitants en aquell, especialment per ofendre e esvahir lo estol que´l dit rey de Castella tenia en los dits mars de Valencia pero ço que´l dit rey de Castella no pogues ab lo dit estol esvahir, occupar e dampnificar les maritimes de Cathalunya…..e vedar que viandes e altres coses necesaries a Catalunya per la dita mar venir no poguessen.” ¿Son eixos el motius d´ajuda que es traurien a relluir entre els integrants d´una mateixa nacio? ¡Es per a baquejarse de riure´s!. Vegem que els catalans, tan desinteressats com sempre. Ni germans, ni cosin germans: veïns no massa bons, ¡i s´ha acabat!.
De les cites expostes, es veu que ni el rei, ni els valencians, ni els aragonessos, ni els de Cerdenya, ni els mateixos catalans, consideraven als valencians “com a part integrant” de la «nació» catalana. Com vegem, Ferrando es queda a soles engrunsant-se. ¿I lo be que s´ho pasa procurant despersonalisar als valencians?
Hem vist que Eximenis, en 1383, digué que els valencians estavem mes pagats de ser-ho que“qualsevol altra nacio que y sia engir ni entorn”
En 1391, Gilabert Centelles manifestava en motiu de la “…guerra passada de Catalunya…” que“ell entrels altres e ab los altres valencians havia fet en armes tant que tota la nacio valencianaera stada daquen notablement loada”.
Tant la nostra llengua com la conciencia de poble diferenciat son objecte d´atac per part dels catalanistes. El raonament que seguixen es, que si la llengua es catalana, la cultura es catalana i els valencians, encara que no vullgam, sense remei, som catalans. Nomes tenen dos problemes, i grans: els valencians i la historia. Borrar i manipular la historia no es gens facil, encara que es cert que s´apliquen bona cosa en fer-ho. Fer desapareixer l´orgull, heretat, de sentir-nos valencians, encara es mes dificil. No ho conseguiran.
Compartir
Posted in Agustí Galbis | No Comments »
Agustí Galbis, Notícies de Valencia.- El comentari expositiu del ‘Liber amici et amati’, escrit en llatí, originari de Ramon Llull, que es troba en el foli 34v del manuscrit ‘N. 250. sup’ de la Biblioteca Ambrosiana de Milà, diu: “Ista expositio excerpta fuit ex magno volumine in lingua valentina composito per quemdam discipulum Raymundi. Inceptum Valentie mense decembris et finito mense Martii anni 1335. Laus Deo”.
Que vol dir en valencià:
“Esta exposició fon treta d’un gran volum compost en llengua valenciana per un cert discipul de Ramon (Llull). Escomençat en Valencia el mes de decembre i acabat el mes de març de 1335. Deu siga lloat”.
Es tracta d’una obra anonima, eixida de la produccio de la primera escola luliana, que esclatà en Valencia al poc de temps de la mort del mestre (1316). En el prolec del manuscrit del ‘Libre d’Amic e Amat’ es llig: “Io pecador indigne que mon nom hic sia scrit”. Trobem la mateixa frase en el ‘Libre de Benedicta tu’, de 1335 i en ‘l’Art de la confessio’, de 1336. També anonim i acabat en Valencia l’any 1337 es l’obra ‘De magnitude e parvitate hominis’. En canvi, si es presenta l’autor de ‘Art Memorativa’: Bernat Garí. L’escola luliana valenciana, capitanejada per Pere Rosell, fon atacada i perseguida per l’inquisidor català Nicolau Eimeric.
Encara que el manuscrit del ‘Liber amici et amati’ del que es parla, es del sigle XVI, l’autenticitat de la datacio del ‘explicit’, es corroborada pel ‘Centre de Documentació Ramon Llull’, de l’Universitat de Barcelona, quan expon: “De 1335 data el primer comentari expositiu del ‘Llibre d’amic e amat’…. Una versió posterior del comentari, aquesta en català, data de 1492 i és conservada pel Ms. T d’una col·lecció privada barcelonina: “una comparació superficial entre el text dels dos mss. ara esmentats permet de comprovar-ne la dependència”.
La cita del ‘Liber amici et amati’ que hui es trau a public coneiximent, fon publicada en 1954, en la pagina 132 del volum IV del ‘Libre d’evast e Blanquerna’ de la coleccio ‘Els nostres clàssics’. Tambe consta en ‘Un quadrienni de producció lullística a València (1335-1338)’, que es troba entre les pagines 22-30 del llibre: ‘Studia Monographica et Recensiones’, 1951 (p. 24), que referix al ‘Viatge d’investigació a les Biblioteques de Munich y Milà, Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans’, 1908, p. 609.
La primera consecuencia que s’extrau es que el ‘bateig lliterari’ de la llengua valenciana s’alvança al del català. Efectivament, Antonio Rubio i Lluch, en el discurs que feu el 1930 en la Real Academia Espanyola digué respecte del català que “nos parece asistir a su solemne bautizo….”, quan Pere IV ordenà “que el Lanzarote fuera traducido … en llengua catalana”. Si el solemne bateig de la llengua catalana fon el 1362, comprovem que el bateig de la llengua valenciana tingué lloc, com a minim, 27 anys mes pronte, en 1335.
Segons aço, la constatacio de la conciencia d’identitat llinguistica dels valencians, s’alvançaria de forma important en el temps, fent-se ascles tots els esquemes que sobre el nom de la nostra llengua han ensomiat els catalanistes.
Recordem, que en 1521 Joan Bonlabi, català, natural de Rocafort de Queralt, per encarrec de Gregori Genovart, mallorquí, repetia la jugada respecte del ‘Blanquerna’, de Ramon Lull: “… Traduit: y corregit ara novament dels primers originals: y estampat en llengua Valenciana…”. En ‘l’Epistola Proemial’ diu: “Segons me preguà, ne prengués yo lo carrech conexent me affectat a la ciencia de aquell en que no y sia docte, ni menys llimat en dita lengua com sia a mi peregrina y strangera”.
En 1749, es feu en Palma de Mallorca una versio en castellà. Llegim: “Blanquerna, maestro de la perfección…”. Traducido fielmente ahora de el valenciano, y de un antiguo manuscrito lemosino, en lengua castellana”.
Els valencians hem de saber que no existix ni una sola cita historica, no moderna, que puga demostrar que algun valencià haja dit parlar o esciure en català. L’AVL, hauria de pendre bona nota.
Fa poc, el president Camps digué en la sessio d’investidura, que els valencians haviem de sentir-nos orgullosos del nostre passat per a mirar de cara al futur. Per a sentir-nos orgullosos del nostre passat, hem de coneixer-lo, per a lo que haurem de contrarrestar les mentires i manipulacions dels intoxicadors oficials, a la major part dels quals, per a mes inri, paguem entre tots els valencians. O desempellugar-nos d’ells Aixina, les gents d’esta terra serem lo que digue Eximenis en 1383 que erem: “pus paguades que de qualsevol altra nacio que y sia engir ni entorn.” ¿Va de bo?
Compartir
Posted in Agustí Galbis | 2 Comments »
Paella
Agustí Galbis.- Si hi ha un producte que caracterisa la cuina valenciana, sense dubte parlem de l´arros. Els valencians l´hem cuinat i el cuinem de moltes maneres, podent dividir-se els arrossos segons la seua consistencia, en caldosos, melosos o eixuts. De tots ells, el mes conegut, que representa i presenta als valencians en tot el mon ha segut i es “la paella” aplegant a tindre tal fama, que Rita Maeseneer en la p 154 del seu llibre “El festín de Alejo Carpentier” escriu que “…la paella valenciana se erige en símbolo de toda España”.
A la pregunta sobre si el plat que nos representa nos el dugueren els “conquistadors” de Jaume I, intentarém respondre-la tant des de la constancia historica com des d´indicis llingüistics.
Escomençant per l´arros, anem a vore que tractem d´una materia prima que no nos dugueren els “conquistadors”, pel simple fet de que ya la teniem, era “excelent” i “magnifica”, i s´exportava a tota Espanya. Vejam-ho: Al-Udri, (1003-1085) escrigue que “el azafrán se cultiva en la mayor parte de las tierras de Valencia y es de buena calidad, y se cosecha arroz, que es excelente y que se exporta a todas las ciudades de al-Andalus” (“Cronica del moro Rasis” de Diego Catalán i Mª Soledad de Andrés). En “Una descripción anónima de al-Andalus”, trobem que “Valencia es una de las más ilustres ciudades…Cuenta con innumerables huertos y toda clase de flores, su arroz es magnífico y su azafrán, abundante. Sus habitantes son nobles, inteligentes y amables.” Poguera ser inclus que l´arros ya es cultivara en Valencia previament a l´invasio musulmana, sent que encara que es sol dir que, originari de la India, fon introduit pels musulmans en la península, Corominas asegura que “ja consta el conreu de l´arròs en terres ibèriques abans de l´invasió musulmana, almenys en el SE peninsular i des del S. VII”.
La primera volta que es documenta la paraula “arros”, arabisme que ve de “ar-ruzz” (la “o” romanç en arap es transcriu “u”), es en els Furs de Valencia que parlen de mesurar “…forment, o ordi, o paniz o arroz, o auena, o mill, o adaça…”. En epoca de Jaume I, el seu cultiu era una activitat económica per la que es pagaven imposts: “De arroç sia donada…la XII part,…e sia pagat en la era”. Tambe la documenta el valencià Arnau de Vilanova (1238-1311): “Los grans dels quals se fa pan, axi com es forment, ordi, seguel, miyl, avena, panis e arros”. Mentrimentres, els catalans escrivien en la forma occitana “ris”. Aixina, en la“Tarifa de corredors de Barcelona” de 1271 escrivien “carga de ris”. En documents rossellonessos es llig “mentega, ris, amelles…aymina de notz, amenlos…” Podem concloure que “arros” es paraula propia de la llengua valenciana que en tota seguritat no nos dugueren els “conquistadors” de Jaume I.
I de l´arros, passem a la “paella”. La paraula “paella”, ve d´un diminutiu llati “patella” Per eixemple, Arnau de Vilanova, en el seu “Antidotarium” en llati, parla de“patella ferrea ignita deposita” La forma “patella”, ha donat derivats en moltes llengues romaniques, com per eixemple “padilla” en castellà, definida pel DRAE com “Sartén pequeña”. Coromines diu que “padella” es “la forma rigorosament catalana”, encara viva en alguns llocs de Catalunya. I lo que sorpren deveres es que la forma absolutament predominant en català no es per a res “paella”, es ¡“paiella”! Vejam-ho: La canço XXXVI de les “Cançons nadalenques del segle XV” del vol. 65 de “Els Nostres classics” diu: “bottiffarras, companyos, / e latadas e ronyons / be fan cantar la payella”. En la Biblia que “trelladà del provensal a la llengua catalana Mossén Guillem Serra en l’any MCCCCLI” es llig: “La payela estant al foch ab oli bullent”. En “Mediaeval Catalan linguistic texts” consta: “I payella de ferra migensera, boxos de fust e 1 cervalera falida. Dos lumaners…” Joan Pons i Massaveu (1850-1918) en “L’auca de la Pepa” escriu: “Els engirbaré la payella…” Víctor Català (1869-1966), escriu en la novella “Solitut”: “…aixafat y enrodonit com una payella…” Crec que no hi ha dubte i podem dir ben tranquils que “paella” es la forma “rigorosament valenciana”, segurament producte de la perdua de la “d” intervocalica que donà “coa” del llati “coda” o “parais” de “paradisus”, paraula que ya trobem en sant Vicent Ferrer. Els de la “padella” i la “payella” dificilment poguenen dur-nos la paraula “paella”.
Els texts valencians gasten “paella” invariablement. A 18 d´octubre de 1384, entre l´inventari de bens que deixà Rodrigo Serrano a la casa de les dones de l´hospital d´en Clapers, consten: “…dues paelles, una gran e altra migancera, giradores…” (“Pobreza, enfermedad y asistencia hospitalaria” de Agustín Rubio Vela). Sant Vicent Ferrer predicava en Valencia l´any 1413, en relacio a sant Vicent martir dient que “Dacià feu aparellar una paella plena de plom regalat” En “Lo Spill” de Jaume Roig trobem els versos “ne fan sistella / del çel paella”. Si la transcripcio que consta en el “Llibre de Memories” (Vol II. p 593), es exacta, podria ser que “paella” haja segut en algun temps un llinage, sent que trobem que per a 1453 fon triat com a “Loctinent de Justicia criminal, En Pere Paella”
Un tema a aclarir -no per a valencians-, es que la paraula “paella”, designa tant el recipient en que es fa -que els castellans diuen “paellera”-, com el resultat culinari. Es dir, “la paella”, es el plat o el mejar que es fa en “paella” per antonomasia. La “paella” de la que hem parlat fins ara es la “que el castellá diu sartén”, segons cita de 1687 treta de “Sacromonte parsano de las musas de los reynos de España, en varias lenguas”. Es tracta de la paella que permet “tindre la paella del manech”, segons dita popular que es troba en la “Rondalla de Rondalles” de Lluis Galiana.
Anem a vore com Joan Esteve, pot ser el primer en parlar de “la paella” gastronomica en el seu diccionari escrit en “latina et valentiana lingua” dit “Liber Elegantiarum”, que fon publicat en Venecia l´any 1489. Esteve, en l´entrada “Paella”, dona dos definicions llatines. La primera “Patina quia patet”. La segon“Sartago”. Esta ultima esta clar que es referix a la paella en manec equivalent a la “sarten” castellana. Respecte del significat de “patina”, Nebrija, (1444-1532), en el “Dictionarium latinohispanicum…” la definix “Por el plato grande e caçuela”. Per la tesis doctoral Mª Ángeles García Aranda, dirigida per Manuel Alvar Ezquerra titulada “De español: nomenclaturas hispanolatinas (1493-1745)” sabem, que els llatinistes de l´epoca estudiaven el llati classic de “Plautus”, qui gastava “patina”, en el significat de “plato para comer y lo que se sirve en el plato”. En interpretacions de l´Apocalipsis llegim: “poculum” simile quod “vinum,” et “patina” simile quod “cibus”, es dir que “patina” es el propi aliment. “Patina quia patet” voldria dir “Es evident, perque es tracta de la paella”¿Provindra la dualitat de significats valenciana de la dualitat del llati dels iberorromans valencians?
El 8 de giner de 1448, es venen els bens de Berthomeu Lopiz entre els que es troba: “una paella e uns ferros e dos asts e una taça a ell mateix per VI sous”(“Els gremis medievals en les fonts oficials” de Jaume Castillo / Luis Pablo Martínez). La presencia dels “ferros” junt a la paella, podria dur-nos a pensar que no es tracta d´una paella de manec, la qual sol gastar-se en un foguer. En l´obra valenciana anonima de 1485 “Coloqui de dames” llegim: “¿Y qui es ella / sino unafoguejant paella / de veri?”. Encara que siga atraves d´una metafora, resulta dificil no vore que la “foguejant paella” es referix a la preparacio d´una paella.
Pareix prou clar, que ni l´arros ni la paella, elements propis de l´etnologia valenciana, foren duts pels “conquistadors” de Jaume I. Per aixo, es presenten com a una atra mostra de continuïtat de costums del poble iberorromà preexistent, un poble valencià, per a qui, en general, la “conquista” no li supongue molt mes que adaptar-se a una nova administracio politica en pretensions feudals. Sera necessari un nou articul per a acabar d´analisar uns atres elements etnologics que acompanyen el “rit” de la paella i que reforçaran esta conclussio.
LA PAELLA II
Seguint parlant de la paella com a element representatiu de la gastronomia popular valenciana i per tant de la propia etnologia valenciana, hem de saber, que el “descobriment” d´America feu, que la paella valenciana incorporara algún ingredient importat, hui imprescindible, com per eixemple la tomaca del sofregit, i uns atres prescindibles com poden ser els pimentons o pebreres.
Pero fon prou mes important la “escampà” del dit “arros a la valenciana” per moltes de les antigues colonies espanyoles. Alguns eixemples: En Mexico, datat de 1780, el “Libro de cocina del hermano fray Gerónimo de Pelayo”, conte la recepta d´una paella en “tornachiles picados”. En el llibre “Cocina básicacolombiana” trobem un “arroz a la valenciana” que du entre atres “1 libra de longaniza cortada en rodajas” i “una libra de salchichas ahumadas picadas”. El “arroz a la valenciana (estilo nicaragüense)” du, entre atres “1 libra de jamón”. En Venezuela existix una ¡“Sopa de arroz a la valenciana”! (“Historia de la alimentación en Venezuela”). No existix ni a soles un païs suramericà que no tinga la seua propia recepta del “arroz a la valenciana”. Inclus en les Filipines existix en “tagalo” el “arosbalensiyana”. La recepta filipina del “arroz a la valenciana con marisco” porta, per eixemple, “200 gr de hígado de cerdo.”
Des de el s. XVIII, existixen referencies que parlen dels “secrets” de la paella, a la que els no-valencians diuen “arros a la valenciana”. En el llibre català “Avisos, y instruccions per lo principant Cuyner”, del primer terç del s. XVIII, s´intuïx l´elaboracio d´una paella marinera parlant de les proporcions entre l´arros i el caldo:“Si tens aigua que.i age bullit peix, es bona, conta una lliura de arros per maitadella de aigua per fer-lo á la valenciana, peró á la catalana, maitadella y mitja per liura…”.
Francisco de Paula Martí (1761- 1827), el famos xativí taquigraf Marti inventor de la taquigrafia, va escriure entre les pp 189-197 del llibre “Agricultura general, Volumen 1” publicat per Real Sociedad Económica Matritense en 1818, “Sobre el arroz y su cultivo, particularmente en el reino de Valencia”. Parlant de l´arros diu que “Los Valencianos tienen la vanidad, a mi parecer bien fundada, de que nadie ha llegado a saberlo condimentar mejor que ellos ni de más diferentes modos…” Afig que “En todas partes han querido imitarlos, y para esto suelen dejar a medio cocer, llamándolo equivocadamente arroz a la Valenciana… por haber observado que los granos cocidos quedaban enteros y separados”, estant el secret en “saber proporcionar la cantidad de caldo o agua a la de arroz” dient que es precis “…que cueza a fuego muy activo, prefiriendo el de llama, a fin de que no se interrumpa el hervor”.
En 1852, Richard Ford publicà “The Spaniards & Their Country”. Trobem la recepta d´una paella explicant que “The great art consists in having the rice turned out granulated and separate not in a pudding state” es dir que el gran art de fer paelles consistix en conseguir que l´arros quede sancer i solt sense esclatar i passar-se´n.
Pero “anar de paella”, es molt mes que fer una menjada. Es sinonim d´aire lliure i festa. J. Inzenga, en “Cantos y bailes populares de España” parla en 1888 de la costum “…tan inveterada y propia del pueblo valenciano, conocida con el nombre de la paella…”, costum en la qual interve “…casi siempre de un modo importantísimo, la música del país.” Escriu que “En todo el reino de Valencia es de rigor ir á celebrar en el campo siete ú ocho días muy marcados del año”. Son els dies de paella que servixen, “de pretexto para entregarse de lleno á la danza y al canto con la mayor efusión y alegría.” La paella, s´inserta en una filosofia valenciana de la vida que, a voltes es pega de galtades en la vida actual, i que Francisco Palanca y Roca descriu en 1888 en “Lo romancer valencià: giqueta galeria de cuadros populars valencians” quan diu: “¡Rode el carro y “ a vivir” / Hui chala, demá paella / ningú plora ni patix…/ La nostra vida es un buf”
Una atra particularitat de la paella que nos parla dels seus origens, es la forma de menjar-nos-la. El català Jaume Fàbrega, en “El gust d´un poble: els plats més famosos…” escriu que “Es menja directament de la paella, amb una cullera (abans de fusta), fent cadascú el seu racó, deixant al mig i per al final, els talls de pollastre i el socarrat, la part més esquisida…”, informant-nos de que eixa forma de menjar-nos-la “…és àrab (o berber): el cuscús, de fet, es menja de la mateixa manera”. I efectivament el cuscus es menja en els seus paisos d´orige en torn a un recipient comu, des de les vores cap a dins, i en ocassions en cullera de fusta. Joanot Martorell, nos mostra el seu gust per l´arros i el cuscus quan escriu en “Tirant lo Blanch”: “e ells foren molt ben servits de gallines e capons, e de faisans, de arros e cuscuso, e de moltes altres viandes e de vins molt singulars…e feu li aparellar molt be a dinar: arros e cuscuso…”
Curiosament, els encarregats de fer la paella el dies de paella, solen ser els homens i no les dones. Forma part de costums ancestrals exclusivament d´homens com els dies “de càbila” dels pobles albuferencs, o dels dies de “enviscà”, rits en els quals s´inicia als chiquets quan passen a l´edat adulta. I encara es podrien estudiar uns atres conceptes singulars en relacio a la paella. Ya s´ha nomenat el “socarraet” de la paella. Una atra costum podria ser la de deixar “llepà” una paella, tant quan es menja com quan s´escura per dins, per a que quede lluenta. La trobem en “Los amors de Melisendra” del “pare” Mulet (1624-1675) quan parla d´anar “mes llepades que paella en casa.” Pasqual Martinez (1772-1845), en “Rahonament y coloqui nou de Nelo el Tripero”, podria estar deixant constancia de la tradicional costum entre gent jove d´acabar la festa de la paella mascarant-se: “¿La paella?…: / pera arrancarli els menuts / sense eixirmen mascarat”
Analisant eixe vocabulari tradicional de la paella, hem de saber que “Socarrar” es paraula d´orige prerromà, que s´explica des de la teoria vasco-iberista pel compost de “su” foc i “karr(a)” flama. Es tracta d´una paraula adoptada pels musulmans arabofons, sent que l´arreplega el “Vocabulista in Arabico” atribuit a Ramon Marti, en la forma “socarar”, sent traduida per Martí pel llati “comburere”. La trobem en el “Liber Elegantiarum” d´Esteve: “Menegar en torn que nos tinga a la olla i que nos socarre”. Si passem a “Mascarar”, Corominas, en el seu Diccionari etimologic diu que “En el llenguatge oral la cosa més corrent en el català central és emmascàra…mentre que els valencians només admeten mascara” Es sol fer derivar de l´arap “maskara” en el significat de persona que fa riure. Hem vist i vegem com en el vocabulari de la paella trobem paraules prerromanes i arabs fruit de la cultura dels descendents dels iberorromans valencians dels que substancialment descendim els actuals valencians.
Si convidem a un català a una paella i li expliquem, que entre les verdures d´una paella, poden estar les “bajoques de trencar o de ferradura”, les “bajoquetes”, el “garrofo”, la “tavella”…, que pot dur caragols com per eixemple les “vaquetes”, “avellanecs”, “serrans” o “chonetes”, que si es de peix pot dur“clochines”…el pobre no enten ni chufa i pot acabar mesclant fesols en llentilles dient que esta fent una paella. Si per a fer-la en llenya li demanem els “ferros” ¡a saber que nos dona! Nomes faltaria que per a posar-la en taula una volta feta, li demanem el “setiet”, “sitiet” o “marhuany”. I si li contem que l´acompanyarém en una “ensalada” de “ensisam” o “lletuga” en bones “tomaques” de la terra, que duga algun “pimentonet” en salmorra o alguna “carloteta”, nos mirarà en cara de pardal perque nomes podra intuir de lo que parlem. Si li diem que acabarém en un bon “Melo d´alger” i per a qui vullga un geladet de granissat de “llima”, la cara de desesperacio sera total.
No obstant, com alguns catalans son mes atrevits i furtadorets que una mona, encara recorde que ya fa anys s´anunciava en Lleida, la celebracio de no recorde quin“congrès de cuina catalana”. El primer plat de la cuina catalana era… ¿A que ho endivineu? ¡La paella! ¿Hi hauria algun acatalanat valencià fent-los el caldo gros i explicant-los la recepta? Manuel Broseta, que tant defengue la personalitat valenciana en temps de la transicio i que fon assessinat per ETA, en la colaboració de “Terra Lliure”, va escriure indignat l´articul “La paella dels Països Catalans”, que es publicà en “Las Provincias” el 23 de juliol de 1978, en motiu d´haver llegit un escrit, que afirmava que la paella era un plat català. No obstant, com generalisar sempre es injust, tambe s´ha de dir que Josep Plà en “La substància. El meu poble.” (1968), va reconeixer que “de paella valenciana autèntica només n´hi ha a València.”
Per a acabar s´ha de dir, que si parlarem dels ingredients de la paella, no hauriem de fiar-nos en absolut de lo que diu el Diccionari de la Real Academia de la Llengua Espanyola, que en acabant de dir-nos que en castellà deriva “Del valenciano paella”, la definix com: “Plato de arroz seco, con carne, pescado, mariscos, legumbres, etc., característico de la región valenciana, en España”. ¡Que t´ha paregut, canut! Agraïnt la gran noticia de que la “región valenciana”es troba en Espanya, nomes dir, que qui es crega la pretesa definicio “academica” de la paella, que tant es retrau en relacio a la definicio que de “valenciano” dona el DRAE, que intente fer una paella en carn, peix, mariscs i llegums, que l´empastre que li espera sera antologic. Els acatalanats diran ¡Ahh!, ¡definicions “academiques”!, i els valencians continuarém definint a la nostra llengua valenciana i fent la paella com toca i com nos rote, i no com nos diguen des de Madrit, ni…des de Catalunya.
Per a acabar, crec que ans de passar a estudiar uns atres element representatius de l´etnologia gastronomica dels valencians, es just fer un chicotet homenage a un atre arros valencià, reproduint les paraules de Teodor Llorente en “Arros en fesols y naps” -1892-: “Si fores lo rey d´Espanya, / ¿qué dinaries tu huí? / Alsant lo front ple de arraps, / y soltant la llengua pronta, / li contestá: ¿Pues no hu saps? / ¡Quina pregunta més tonta! / Arrós en fesols y naps / ¿Y tu?, afegí lo major / Lo menut llansá un suspir, / y torcantse la suhor, / li replicá: ¿Qué he de dir / si tu has dit ya lo millor?”
Compartir
Posted in Agustí Galbis | No Comments »
Manises.
Agustí Galbis, Notícies de ValénciaL’importancia historica de la ceramica valenciana, element etnocultural que ha individualisat i caracterisat al Poble Valencià, no podia quedar al marge de la voracitat catalanista. Una mostra: la ceramica de Paterna, Manises o Alcora es compren en el llibre “Cerámica catalana”, (Barcelona: Destino, 1977). Pero independentment de destrellatats i ridiculs intents d´imperialisme, que nomes denoten la pobrea d’una cultura que els obliga a intentar apropiar-se de la dels demes, correspon preguntar-nos si parlem d’un element representatiu de la continuïtat entre la Valencia prejaumina i postjaumina, o si es tracta d’una activitat cultural importada pels “conquistadors”.
Guichard afirmà en en 1984, en “Nuestra historia” que “un buen conocimiento de la evolución de la producción cerámica valenciana entre el siglo XII y el XIV permitiría sin duda una mayor aproximación al problema fundamental (…) de la continuidad o ruptura entre la Valencia musulmana y la Valencia cristiana”. Encara que ell mantenia “un corte fundamental”, diu que “el estudio de la cultura material y particularmente de la cerámica, podría proporcionar datos que refuercen, o por el contrario que rebatan, esa tesis”. En el present articul anem a comprovar que les ultimes investigacions sobre la materia demostren la realitat de la continuïtat evolutiva entre la Valencia governada per musulmans i la Valencia governada per cristians, constatant, una volta mes, la falsetat de les teories rupturistes que tant interessen al catalanisme histeric. Posteriorment, estudiarém tambe els punts de continuïtat entre la Valencia musulmana i la premusulmana.
Es absolutament impossible considerar que la produccio ceramica valenciana es tracte d’una activitat implantada pels “conquistadors” catalans i aragonesos, perque convindrem en que es prou dificil que algu done allo que no te. En relacio a Catalunya, Coll Conesa, Martí Oltra y Pascual Pacheco, en el llibre “Cerámica y cambio cultural. El tránsito de la Valencia islámica a la cristiana”, referint-se a la “cerámica medieval del territorio catalán”, escriu que “sorprende elarcaísmo técnico que parece demostrar frente a lo ya conocido en Castilla y León”, informant-nos de “la escasa variedad formal de la tradición cerámica catalana anterior al siglo XIII”. Per l’atra banda, alguns aragonesos, han pretes que “Artallus de Luna”, aragones i beneficiari en el Repartiment de les“alqueriam de Paternam et Maneçar”, fon l’introductor de la cantereria en Paterna i Manises degut a les vinculacions de la seua familia en Vilafeliche i Muel, dos pobles de Terol en tradicio d’obra de terra. Lopez Elum, en “Los orígenes de la cerámica de Paterna y Manises (1285-1335)” demostra la falsetat de dita pretensio pel fet que “la incorporación de Villafeliche y Muel al señorío de los Luna se realizó muchísimos años después de que poseyeran Paterna”, a mes que, segons Isabel Alvaro, “La producción alfarera de Villafeliche debió comenzar en el siglo XVII…”, no trobant-se referencies respecte de Muel previes al XV. En “Cerámica y cambio cultural…”, es diu que “Carecemos de información arqueológica sobre la producción cerámica aragonesa anterior al siglo XIV”, de lo que es despren, que si existia, no havia de ser massa important.
Com lo expost en el paragraf anterior es innegable i el catalanisme busca penjar-se medalles d’uns atres enredrant com siga, Coll Conesa, en el llibre citat, procedix a parlar de “mudéjares” al servici de “magnates y colonos catalano-aragoneses formando una estructura social perfectamente piramidal”. En relacio a la manipuladora terminologia que usa el catalanisme, s’ha de saber que el terme “mudejar”, o musulma somes, es un terme inedit en l’ambit valencià en l’epoca de la que parlem. Eixe terme, gastat de forma indiscriminada, obvia l’existencia de cristians valencians en l’epoca de la “reconquista” (vore “Els cristians valencians que trobà Jaume I”), sense tindre en conte les numeroses i rapides conversions que hi hagueren, degut a la debil islamisacio de la major part del poble valencià. (vore “La debil islamisacio del amma o poble pla valencià” ). Quan parla Coll dels “magnates y colonos catalano-aragoneses”, preten donar a entendre que els valencians, sense els “amos” de la inexistent “Corona catalano-aragonesa” no hauriem fet res de res. Manuel Acién, en “Terminología y cerámica andalusí”, critica el llibre de Coll, advertint la seua “concepción colonialista de los planteamientos de origen”, que li fa mencionar “a las zonas conquistadas por los feudales como territorio anexionado”, o als seus habitants com a “integrados”, afegint que es tracta de “formulaciones como mínimo exageradas y muy próximas a suscitar la indignación”. I hem de saber que el mallorqui Coll Conesa, que estudià en Barcelona, es el Director del Museu Nacional de Ceramica González Martí, segurament perque els politics de Madrit pensen que no existix ningun valencià digne de tal responsabilitat. ¿Qué hagueren dit els nostres Jurats d´est“hom strany”, que menysprea als valencians agranant de forma indignant cap al catalanisme?
Pero vorem com esta fabula que es monten alguns catalanistes i acatalanats es un atre invent interessat. Lopez Elum, en “Los orígenes de la cerámica de Paterna y Manises (1285-1335)”, escriu que “…si la introducción de la alfarería en Paterna hubiese sido asunto de cristianos…”, referint-se sense dubte als cristians que vingueren de fora, “la hubiesen seguido dominando o monopolizando…”, afirmant que “no fue así evidentemente”. Parla de l’absurt de considerar a la poblacio indigena valenciana “como mera mano de obra”, perque “si así hubiese sido, habrían pasado inadvertidos en la documentación”. Ben al contrari, la documentacio demostra que la poblacio autoctona “Actuaba con plena capacidad jurídica suscribiendo contratos directamente o bien, en ocasiones con cristianos en pie de igualdad”, dedicant un apartat a “La importancia de los mudéjares en la comercialización de sus productos”. (vorem com ell mateix dubta de que tots foren “mudéjares”). Per tant comprovem que tant la fabricacio com la comercialisacio de la ceramica, estigue en mans d’indigenes, que sense dubte s’aprofitaren dels canvis politics i comercials per a traure el maxim profit a una activitat que els era propia. L’autonomia d’actuacio de la poblacio autoctona, evidencia la seua adaptacio al nou sistema politic, possible, perque l’immensa majoria d’eixa poblacio no eren, sino descendents d’iberorromans que musulmans o no, s’entenien en la nova classe dirigent parlant en romanç valencià. Vorem a molts musulmans convertint-se al cristianisme.
Començarém per un poc d´historia i seguirém comprovant la continuïtat de tecniques, de formes, de poble, de llengua, i d´ubicacio de llocs de fabricacio.
L’importancia de Paterna i Manises en l’historia de la ceramica valenciana esta fora de dubte. El “Libre dels feyts” de Jaume I ajunta els dos pobles quan el rei nos diu: “e passam sobre Paterna, e sobre Manizes”. Nos conta com “Un sarray de Paterna” li comunicà “quens retrien la vila el castell” i que quan aplegà,“exiren a nos tots los sarrains e les sarraines ab gran alegria” fent “a Deu gracies de les bones paraules que los hauiem dites, e hobriren nos les portes”. De 9 de juliol de 1237 es la donacio del Repartiment a “Artallus de Luna” de les “alqueriam de Paternam et Maneçar. VII idus julii”, prenent possessio d’elles en abril de 1238. A finals de 1304, els “Luna” vengueren el senyoriu de Manises al cavaller valencià Pere Boïl. Paterna passà a la Corona sent cedida a la ciutat de Valencia, qui l’arrendà als Boïl de Manises.
Vejam cites valencianes en relacio a l’obra de terra durant el periodo referenciat en el paragraf anterior. El Llibre del Repartiment, referint-se a Xativa cita un “…corralum in quo vendebantur cantari tempore sarracenorum…”. Els Furs de Jaume I parlen de “…olles, canters, e qualque altra obra de terra…” i de que“Cascu pusca francament, …fer en sos patis, e en sos camps, e en ses possessions olles, canters, teules, rajoles, e tota altra obra de terra. En l’inventari de bens de 20 de novembre de 1248 de l’aragones Arnau de Peralta, qui havia segut bisbe de Valencia des de 1243 fins a eixe any, es troba “unam scutellam pictam”, entre atres coses “apud Moroveteri”, “apud Algesiram”, “apud Xativam”, o “apud Xivam”. La lleuda de 1271 per a Valencia i el seu terme, exceptua l’obra de terra del pagament de l’impost, quan indica que “olle, cantari et quolibet opus terra…nullum pedaticum donent”. En 1276 existia canterer en Cocentaina, per quan en el llibre de la Cort de Justicia llegim: “…que·ls demanas al canterer d´esta vila qui estava en Agost…”. De 26 d’octubre de 1285 es el docucument pel qual “Mafomet Algebha, sarracenus Paterne” ven a Arnau de Castellar “centum al(f)ollas ad opus olley…bonas sinceras et bene coctas”, per a ser entregades el mes següent, lo que implica l’existencia d’una important infraestructura. Degut a una disputa per les fites entre Manises i Ribarroja, s’acordà en 1304 que “…que.ls cabeços d´Alhetx hon es la terra de les alcolles siguen i romanguen a la senyoria de Manises…”.
L’activitat ceramica valenciana tingue un paró a mitant del XIV, per la dita “guerra dels Dos Peres” sent destruits alguns obradors ceramics per Pere I de Castella. Pero es recuperà molt pronte. De 1372 es l’encomanda de Pere el del punyalet de “cinc milia rajoles enverniçades, ço es mil blaves, mil blanques, mil morades, mil verts e mil deaurades”. En 1383, Eximenis, en “Lo regiment de la cosa publica”, destacà “la obra comuna de terra que es fa a Paterna e a Carçre axi com jarres, canters olles terraços scudelles, cresols, librels, rajoles, teules…”, citant “la obra de Manizes daurada e maestrivolment pintada”afirmant que “tot lo mon ha enamorat, en tant que lo papa e los cardenals e los princeps del mon per especial gracia la requeren e stan maravellats que de terra se puixa fer obra aixi exellent e noble”.
La fama de la ceramica valenciana i dels seus canterers s´estengue per tota Espanya i per tota Europa. El granadí ibn al-Khatib (1313 – 1374), escrigue que“Valencia was the home of pottery”, es dir que Valencia era la casa de la ceramica. (p 59 de “A shared legacy: Islamic science…”). En 1362 es celebrà un contracte per a l’eixecucio de paviments del Palau d´Avinyo propietat del cardenal Aubert Audouin. Els mestres d´obra valencians foren Johan Albalat i Paschasio Martin. En 1382 es signà un nou contracte per a les obres del Palau de Justicia de Poitiers del duc de Berry. En el llibre de contes de les obres (publicat per Lucien Magne en “Le Palais de Justice de Poitiers”. 1894), apareix “Jehan de Valence”, dit tambe “le Sarrazin”, a qui dien “ovrer de carreaux” i fea “…le vert et or”. Si passem de França a Italia, Mannoni, en “La ceramica medievale a Genova e nella Liguria” diu que l’importacio italiana de ceramica valenciana en els sigles XIV i XV, “assume volumi giganteschi…”. Leonardo da Vinci (1452-1519), parla en el seu “Codice trivulziano” de que “Il fornello debbe innanzi che ti inforni il metallo, essere illotato di terra di Valenza…”, nomenant els “quadrelli crudi di Valenza”. La fama, exedia Europa. Al-Tamegruti, historiograf de Ahmad I al-Mansur, sultan del Marroc (1578-1603), nos conta que en el seu palau Al-Badi, “se sirvió una serie de manjares en platos deMálaga y de Valencia…” (trad. Henry de Castries, Paris, 1929).
¿Deixarém els valencians que els manipuladors de l’historia conseguixquen que nos furten la gloria d’haver tingut la ceramica mes important d’Europa durant l’epoca de la que parlem?
Mes en el Bloc d’Agustí
Compartir
Posted in Agustí Galbis | No Comments »
Mascletà
Agustí Galbis.- La pirotecnia, es dir, l´us de la polvora en finalitat d´oci i diversio, es una costum molt arraïlada en el poble valencià, que l´individualisa front als del seu entorn. Es dificil deslligarla del conjunt foc, fum i festa.
I correspon preguntar-nos, si es tracta d´una caracteristica “importada” pels conquistadors que vingueren en Jaume I, o si es parlem d´un atre element de continuïtat etnologica dels valencians descendents dels iberorromans que, cristians o islamisats, vixqueren en l´epoca de religio oficial musulmana.
Es evident que l´us de la polvora, a banda del seu us en caracter festiu, pot tindre tambe una finalitat militar. Considere interessant fer un recorregut pels començaments coneguts de la polvora per a us militar.
La primera cita que consta en una obra lliteraria en tota Espanya, de la qual es despren l´us de la polvora en fins militars, li correspon a un valencià, sant Pere Pasqual, i es troba en la “Biblia Parva”, llibre escrit a finals del s. XIII. Pere Pasqual nos diu que en el moment d´escriure´l es trobava “pres en poder del Rey de Granada”, sent ell “religios e bisbe per la gracia de Deu de la ciutat de Jahen de Castella”. Sabem que el 15 de març de 1298 es trobava pres en Granada per carta del papa Bonifaci VIII, que encapçalada per un “Episcopo Giennensi salutem”, li diu que “…qui te ac illos ad Regem Granate aduxere captivos, sub cuius estis carcere miserabiliter mancipati”. Puix be, en la Biblia Parva trobem: “Empero com vos vets desparar una ballesta de tro, la qual tira una gran pilota…”, afegint que “…no podets entendre la manera com per lofum es feta tan maravellosa obra”. Tro i fum, senyal inequivoca de la polvora. En eixa epoca, Ismail I (1279-1325), era el rei de Granada.
Previament a la cita de sant Pere Pasqual, sabem que els musulmans ya havien fet un us militar de la polvora, perque Ibn Jaldun, nos conta que “Abu-Yuzef, sultán de Marruecos, puso asedio a Sidjilmesa en el año 1273; estableció contra ella máquinas de sitio como “medjanik” (una especie de catapultas de la edad media), “arradas” y “hendam” de nafta, que arrojan cascajo de hierro, disparando desde la cámara del “hendam”, con fuego encendido con “barud”, por un efecto asombroso y cuyos resultados deben ser atribuídos al poder del creador”. Ibn al-Baitar, ya havia citat la polvora cap al 1240, en un obra de formules medicinals, donant al salmitre el nom de “neu china”.
Existix una “tradicio” que alvançaria l´us militar de la polvora en la peninsula, al siti de Niebla en 1257, pero es una “tradicio” gens documentada. Posteriorment a la cita de Pere Pasqual, Casiri, traduint a Abu Abdalla, diu que l´any 1312, el rei de Granada dugue al siti de Baza “una gruesa máquina que cargada con mixtura de azufre y dándola fuego despedía con estrépito globos contra el alcázar de la ciudad” Poc mes tart, en 1331, els jurats d´Alacant li enviaren una carta al rei Alfons en la que li dien que s´acostava el rei de Granada duguent “moltes pilotes de ferre per gitar-les lla ius ab foc”. Es molt representativa la cita de la “Crónica del Rey Don Alfonso XI”, que fent referencia al siti d´Algecires diu: “Los moros tiraban muchas pellas de fierro que las lanzaban con truenos, de que los cristianos habían muy grande espanto, ca en cualquier miembro de ome que diese levábalo a cercén como si se lo cortasen con un cuchiello; e quiera que ome fuese ferido della, luego era muerto, e non avía cerugía ninguna que le pudiese aprovechar; lo uno porque venía ardiendo como fuego, e lo otro porque los polvos con que le lanzaban eran de tal natura que cualquier llaga que ficieses, luego era el ome muerto”
L´us del trabuc es troba evidentment relacionat en l´us de la polvora. En un inventari del castell de Sagunt de l´any 1365 llegim: “Primerament foren atrobats entre los Castells e vila de Murbedre entre trebuchs e gins e brigoles entre xichs e grans XVIII trebuchs”. En una de les relacions es parla de la municio de la ballesta: “les quals pilotes eren de ballesta de tro”. Mes tart, Eximenis (1340-1410), nomenarà la “ballesta de tro”, en “Lo libre de les dones” dient: “…o a manera d´unabalesta de tro qui despara ab tota la sua viguor…” i Antoni Canals (1352-1419), en “Scala de contemplacio” parlarà d´una “nau que corre al port ab totes les veles plenes o a manera d unaballesta de tro…”
Pero els components de la polvora eren coneguts previament al seu us militar. Els chinencs, als qui tambe s´atribuix l´invent de la polvora, sent que la formula mes antiga es troba en el llibre “Wu ching tsung” de l´any 1044, ya fabricaven anteriorment una especie de coets, en canyes de bambu, mes destinats a focs artificials que a tactiques militars. El propi Roger Bacon, (1214-1294), a qui se li ha atribuit l´invent de la polvora en Europa, i de qui s´ha dit que segurament obtindria la seua formula de traduccions llatines de llibres en arap, parla en el seu llibre “Opus Majus”, d´un joc de chiquets, que “Meten en un tubo una cantidad de salitre, forzándola con una pequeña bala del tamaño de una pulgada, y la hacen reventar, produciendo un ruido semejante al que produce el trueno, y del tubo sale una exhalación de fuego que parece un rayo”, lo que demostra que els components de la polvora es gastaven per a jocs i festes, previamente al seu us militar.
José Fernández Arenas escriu en la p 453 de “Arte efímero y espacio estético” que “La alquimia china se abrió paso hacia occidente a través del mundo árabe…Los árabes hicieron renacer en España los fuegos artifíciales en todas las fiestas, fabricando cohetes, bombas, tracas y luces de colores. No había festejo popular en el que no corriera la pólvora…”. Juan B. Perales, en“Tradiciones españolas. Valencia y su provincia”, es referix a la tradicio “según las memorias recientemente descubiertas de los escritores arábigo-valencianos”, de les festes que feu el rei Llop en la ciutat de Valencia, a la seua muller Sobeida i a sa filla Saida, arrepenedit per haver repudiat a la primera en motiu de la traïcio que li havia fet el seu sogre Ibn Hamusk l´any 1165. Perales nos parla de “Fiestas, músicas, iluminaciones…una especie de regata nocturna…con caprichosas luces de colores”. Tot allo tingue lloc en el Turia (¿precedent de les batalles navals que es celebraren posteriorment?), i podria ser la primera referencia a disparades de castells de focs artificials. Resulta curios coneixer que en motiu d´estes festes, el rei Llop, li regalà a la seua filla Saida el palau “de la Saidia”, dit aixina “…en memoria de nuestra hija Zaida su poseedora”. La continuïtat de la tradicio dels musulmans en l´us de la polvora es comprova quan José Fernández Arenas nos conta en el llibre citat, que en acabant de les conquistes cristianes, destacaven especialment els fabricants musulmans de polvora.
Cap al 1327, el jurats de la ciutat de Valencia, varen prohibir que dins dels murs es dispararen “fochs grechs”. El nom de “fochs grechs”, provenia d´un foc que feen els grecs en una determinada formula, i que gastaven fonamentalment en lluites navals.
En 1395, documente una cita en Vila-real en que es gasta la paraula “polvera” o polvora, per a usos festius. Diu: “Item… per una ma de paper d’Exativa que per 1os jurats…fon comprada per a ops de fer diademes per als postols (sic) lo dia del Divendres Sant, e per saffra per acolorar les dites diademes, e per polveres per als trons…” (A. M. Vill., n.° 226. Cl. de Pere de Conques, de 1394 a 1395. Fol. 49 rº). Es interessant coneixer que la primera documentacio de “pólvora” en castellà es de prácticamente cent anys mes tart, en concret de 1475, segons consta en el CORDE de la RAE.
En 1412, dien els jurats de la ciutat de Valencia que “Null hom no gos lançar corredors ab polvorae foch per les carreres…”. En 1469 parlaven de les pirotecnies dient que “per quant esperiencia ha mostrat que les cases en les quals polvora, coets e tronadors se fan e se tenen, stan a gran perill de pendres foch en aquelles…”. La relacio entre trons i falles es veu quan a 14 de maig de 1455 els jurats de la ciutat de Valencia escriuen a “Al molt alt e molt excellent senyor, lo senyor rey de Navar[r]a, lochtinent general del molt alt senyor rey” i li diuen que en motiu de la eleccio del papa “Calixte Terç” “…foren fetes grans falles e alimares…, ab gran colp de cohets”. En 1571 la presa de la ciutat de Bugia pel “Sr Rey Don Ferrando”, fon festejada gastant-se cent lliures d´extraordinari en “cohets, piules, tronadors y falles per la present ciutat”. Català de Valeriola (1568-1608), en la seua autobiografía, nos parla d´unes festes en “quatre nits de lluminaries y dos dies de bous”
Com hem vist, la llengua valenciana te un ric vocabulari relacionat en la pirotecnia. Ya hem vist referencies a “corredors”, “coets”, “tronadors”, “piuletes”… Coromines registra la paraula“mascle” en relacions pirotecniques l´any 1451. I de “mascle” ve “masclet” i “mascletada” De 1612 es la cita que parla de que “en casa lo señor don Christofol Frigola, dega y canonge, se feu un altar ab molt sumptuosa luminaria y empaliada, musica y masclets”. Tambe Corominas documenta coet “volador” procedent de l´any 1459. Joan Esteve, en el “Liber Elegantiarum” nos parla dels “Coets. Fulgura sulphureis stupidas tolluntur in aures. Nec minus ex altis per lucida culmina templis” i de la preparacio d´un castell de focs artificials o artificiosos quan diu:“Aparellen fochs artificiosos, ço es fochs grechs en diverses magranes amagats”
El vocabulari de la pirotecnia pot ajudar a demostrar el seu orige anterior a la conquista del rei en Jaume. Si analisem l´etimologia de la paraula “coet”, Corominas senyala el seu orige “mossarap”, es dir del romanç valencià prejaumi, provinent d´un “codet” diminutiu del llati “coda” d´a on deriva el valencià “coa”, que no “cua”, en eliminacio posterior de la “d” intervocalica. De “coet”, “coetó”, i encara tenim coets “borrachos” i coets “chiuladors”, d´orige i fonetica exclussivament valenciana. La paraula “traca”, podria derivar de l´arap “matraqah” que vol dir “martell”, l´us del qual produïx un so repetitiu com el de la traca, i que es troba evidentment relacionat en el valencià “trac” o toc de campana: “…acabats los tres trachs, apres d´un miserere, començaren a tocar molt a spau…”. Els valencians encenem els trons de la traca per la “mecha” i no per el “ble”, una volta units el trons per el “estopí”. Si parlem de la “canterella”, o tro mes gros que un masclet que es dispara al final d´una traca, comprovem la presencia del sufix diminutiu –ella, que sabem que formava part del romanç valencià prejaumi, sent que en el “Takmila” d´Ibn al-Abbar trobem referencies a “Vilella”, diminutiu de “vila”. (vore “Note sur la localisation du cháteau de Vilella”). Moltes paraules acabades en “-ella”, son genuines de la llengua valenciana i inexistents en català com per eixemple “escampella”, “morella”, “gamella”…, o les classes de raïm “negrella” o “ferrandella”, o plantes com la “tramella” o la “vidriella”…
La mescolança de vocabulari exclusiu prejaumi en vocabulari d´orige arap, dona conte d´una activitat que ya era fruïda i gojada pels descendents dels iberorromans valencians en qui es trobà Jaume I, podent concloure en que l´aficio a la pirotecnia del poble valencià, es una atra de les manifestacions etnologiques que l´han caracterisat i individualisat historicamente dels del seu entorn, com ara. Aixo demostra, junt a moltes proves mes, una continuïtat del poble valencià pre i postjaumi, que els tracamandanes i enredradors dels acatalanats s´encaboten en negar.
Font. Bloc en els seus artículs.
Compartir
Posted in Agustí Galbis | No Comments »
Muixaranga Blava d'Algemesí.
Agustí Galbis, Notícies de Valéncia.- La muixaranga es un element tipic de l´etnologia valenciana que es compon d´una serie de balls i figures, que solen acabar en la formacio de torres humanes, i que en conjunt o per parts i en mes o manco variacions, s´ha representat en distints pobles del territori valencià. Encara que la mes famosa hui en dia es la d´Algemesi, s´han conegut muixerangues en Peniscola, Forcall, Titagues, L´Alcudia, Alzira, L´Olleria…
Es impossible dubtar de l´orige pagà d´esta representacio. Hi ha qui explica l´orige com a tecnica naixcuda per la necessitat d´aplegar ben alt per a alçar fortalees i muralles o per a guipar des de llunt als enemics, en territoris que es caracterisen per ser plans. En este ultim cas, es conseguiria lo mateix que des d´una “torre” o “torreta”, d´a on li vindria el nom generic de “torres” humanes. L´especialisacio en esta tecnica i la seua espectacularitat podria haver induït a la reconversio com a manifestacio ludica a traves dels joglars. Posteriorment, serien assimilades i integrades en celebracions religioses.
Si nos preguntem pel seu orige en territori valencià, podriem enganyar-nos pensant en un possible orige català, atenent a la semblança de les “torres” de la muixaranga en en els “castells” catalans, que tant nos han refregat i sobre els que tanta caguera han montat, presentant-nos-los com el “summum” de la cultura popular catalana. Esta relacio de similitut, fon manipulada en el seu dia pels acatalanats, ¡com no!, aplegant inclus a adaptar la lletra de “Els segadors” a la musica de la muixaranga, pretenent convertir-la en la image del catalanisme en Valencia, sent utilisada per a buscar l´enfrontament entre valencians. Comprovarém com la tradicio catalana dels “castells” es ben curteta i d´orige valencià, resultant que als acatalanats, de nou, el tir els ix per darrere.
Per a indagar en el seu orige, es interesant furgar en l´etimologia de la paraula “muixaranga”. Hem de saber que es vocable inexistent en català, sent que ells parlen de “Moixiganga”, paraula que fan derivar de la “Mojiganga-Bojiganga” castellana, que al seu temps ve de, de “voxiga” o “vejiga”, es dir de “bufa”. La definicio castellano-catalana, du implicita una connotacio de “ridicul” i “extravagant” i s´ha de dubtar d´eixe orige, sent que la muixaranga, ni es ridicula, ni es extravagant. Per aixo, Joan Soler i Amigó, diu en la p. 451 de la “Enciclopèdia de la fantasia popular catalana”, que la muixaranga valenciana te un atre caracter: “sembla tenir un caràcter guerrer”.
Per una atra banda, hi ha qui fa derivar la paraula “Muixaranga” de l´arap “moachain” que diuen que vol dir emmaixquerat. Esta etimologia preten relacionar el fet de que en part de la representacio, es troba present una intencio d´ocultar la cara. Per aixo, en Titagues i Olleria el participants se la cobrixen en calces, en Algemesi porten uns capirots en orelleres i en L´Alcudia i en Alzira se la mascaren. Si donarem per bona una etimologia a partir de l´arap, aixo podria induir-nos a pensar en un orige valencià del temps de la dominacio musulmana. Com a curiossitat, es interessant coneixer l´existencia en el Marroc d´acrobates marroquins que realisen torres similars a les valencianes.
Pero encara podriem anar mes arrere analisant una semblança que podria ser determinant. Resulta, que en euskera “Muxaranga” o “Muxaranka” vol dir precissament maixquera o emmaixquerat. (p 950 del Vol 28 del “Anuario del Seminario de Filología Vasca Julio de Urquijo”). Esta hipotesis, en relacio a la teoria vasco-iberista, que tants toponims i vocables valencians ha contribuit a aclarir, podria dur-nos a pensar que la muixaranga podria falcar les seues arraïls ¡en temps dels ibers valencians!
En la revista nº 21 de “La bellota”, David Vidal i Sanmiguel escriu que “…els primers documents escrits que parlen de la Muixaranga es troben al segle d’or del País Valencià (S.XV).” En relacio a les primeres cites historiques de les torres humanes valencianes fora del territori valencià, hem de saber que es troben compreses en el dit “ball de valencians” o “bayle de valencianos”, o tambe“dança valenciana” o “danza de valencianos”, expressions que s´alternen en unes atres denominacions descriptives com dança o ball “de la piramide” o “de la campana”.
L´espectacularitat de la muixaranga feu que els valencians foren requerits per a la seua representacio per tota Espanya. A banda de en Catalunya, hi ha referencies textuals de la presencia de la “danza de valencianos” en els sigles XVI i XVII, en celebracions sobre tot del Corpus, en Sevilla, Madrit i inclus en el Pais Basc. D´este ultim llegim: “disponese la danza de valencianos deAoiz, de quenta de la ciudad y viene de vispera para medio dia y a la tarde sale por las calles y se le pagan 15 ducados”. Es curios saber que en Sena (Hosca), fins a fa poc, uns dançants pujaven als muscles d´uns atres fent una figura dita “torre” de la “Danza de Valencianos”.
I a continuacio anem a vore com la costum catalana de fer torres humanes no es mes que una copia d´un element etnologic naixcut en terres valencianes. Els catalans que pogueren haver vingut a la repoblacio de Valencia, no dugueren eixa costum, perque en eixe cas, no nos l´hagueren tinguda que copiar. ¿O seria que se´n vingueren a Valencia tots els que sabien fer torres humanes i en Catalunya no se´n quedà cap? ¿No sera que estem de nou, davant d´un fet caracteristic del poble valencià, que ha passat per damunt dels diferents governants i de les distintes religions oficials?
Escomençarem dient que hui en dia, als catalans que han estudiat l´orige dels seus “castells”, no els queda mes remei, molt al seu pesar, que reconeixer el seu orige valencià. Aixina, en el llibre “El Penedès casteller”, llegim que “Sens dubte el ball dels Valencians es un dels elements folklòrics més estudiats del nostre vell seguici popular pel fet d’ésser la gènesi dels actuals castells…”. Pero eixe reconeixement no els ha segut gens facil, resistint-se dolorosament a acceptar la realitat, posant en joc les teories mes destrellatades que a u li puguen passar pel cap. Aixina, Joan Bofarull i Solé, en el seu llibre “L´origen dels castells”, nos parla de “La teoria que diu que el ball de valencians, en realitat, s´hauria d´anomenar dels venecians…”. ¿De Valencians? ¡a sant de que! O un atra, “…segons la qual el nom de ball de valencians no es referia al País Valencià, sino aladjectiu valent, per evolució del llatí…”, respecte de la qual diu el mateix Bofarull que “L´esforç és molt elaborat i meritori, però en cap diccionari no s´ha trobat aquesta accepció de la paraula valencià.” Encara hui, la resistencia a acceptar la realitat continua. Josep Bargalló Valls, llicenciat en filología catalana, que fon “Conseller d’Ensenyament” del Govern de la Generalitat de Catalunya, en el seu llibre “La colla Xiquets de Tarragona…” aplegà al ridicul de dir que: “En el cas de Valencians el nom del qual suggereix algun lligam amb el País Valencià, tot i que aquesta evidència no es pugui sustentar…”. O siga, que ya sabeu que deu ser molt “cientific i filologic” que l´evidencia de que els valencians som de Valencia, no es pot sustentar ¡Mare de Deu, Senyor!
Per una atra banda, sent que la tradicio “castellera” catalana, es concentra en el triangul Tarragona-Reus-Valls, deixant fora a Barcelona, cor del catalanisme, s´ha fet correr la teoria que busca l´orige historic en uns gremis empobrits de Barcelona que no varen tindre mes remei, per a celebrar el Corpus, que substituir els bultos de les roques -que els catalans diuen “castells”-, ¡per “castells” humans sobre carrosses en moviment! ¡les baquinades que caurien! Joan Bofarull nos parla de que en Barcelona “S´han localitzat tres notícies dels segles XVII i XVIII…”, pero que “…nosaltres interpretem que aquestes figures representen dos passeigs de gegantets fets per algun ball de valencians”, davant lo que podem preguntar-nos ¿Seran tambe els jagants i nanos que ixen en les festes catalanes d´orige valencià?
I a continuacio, passem a vore les cites mes antigues que nos donen noticia de la presencia de la muixaranga valenciana en Catalunya: En Tarragona, en unes actes municipals de l´any 1633 es parla d´uns valencians que ballen el “Ball de la piramide”. De 1687 es la cita que parla del “Ball de Balancians de Brafim. Gregori Rabada ab nou compañs”. En 1692, els valencians representen la muixaranga de nou en Catalunya. Llegim: “Ni dexava de ser muy notado el que entre bueltas cruzadas y varias mudanzas formava una campana puestos sus danzantes de pies unos encima de los ombros de otros hasta rematar en uno solo, prosiguiendo sin parar su dance hasta deshacer otra vez la campana”. Les festes en motiu de la visita de Carles III a Tarragona l´any 1706 es tancaven en “un ball que dihuen de Valencians”.
Els catalans es troben pero que molt satisfets de la cita de Bràfim perque: “Molt aviat (1687) tenim una novetat destacable: el ball no és del Regne de Valencia, sino català (de Bràfim). Aquesta actuació representa un salt qualitativament important, però cronològicament està barrejada amb noticies de balls que vénen de València, la qual cosa es lògica, perquè els catalans copien un ball que han vist recentment, i que torna algunes vegades més” En el llibre “Fem Pinya” d´Eloi Miralles, trobem les preguntes: “No deu estar aquí l´arranc del Ball dels valencians? No devien de ser els segadors de la Ribera els precursors de la forma en què es va poder adaptar la Muixaranga de la vora del Xúquer a la del Ebre?
Un tal Llorca, alcalde de Vilafranca del Penedes des del 1782 al 1786, relaciona el nom de “castells” en el de “ball de valencians”, parlant-nos de la seua incorporacio a celebracions religioses, quan escriu: “…que se extermine el uso de los Castillos en los Vailes nombrados de Valencianos, y aun se prohiba absolutamente el uso de tales bayles. Fue al paso que por pura diversión honesta se permitio el establecimiento (en tiempos pasados) en este Principado y en Valencia el bayle vulgo de Valencianos para andar delante de las Procesiones…”
A mes de les proves que aporten les cites historiques hi han unes atres. En la p 16 del llibre “Els castells dels Xiquets de Valls” de Francesc Blasi i Vallespinosa llegim que “El notable músic i folklorista Francesc de P. Bové, en estudiar la indumentària dels castellers, opina que és méspropia de les terres valencianes que del Camp de Tarragona”. Llegim que “no va ser fins 1857 que començà a aparèixer la denominació “xiquets”, no únicament com eufemisme de Valencians”
Pero quan un poble es copia un element folkloric d´un atre, el resultat pot perdre l´essencia inicial,“Passant d´una representació teatral, a una exhibició de força, a una emulació una mica circense. Eren les diferències donades per les distintes mentalitats de catalans i valencians.Pragmàtics i competitius els uns, imaginatius i creadors els altres.”, segons cita que podem llegir en la p 25 del llibre “L’Origen Dels Castells: analisi tècnica i històrica” I es que ¡aneu espai eh !, que sapiau que els catalans no fan “torres”, ¡fan “castells” sancerets! Per a rematar, hi hauria que dir que a la definicio dels catalans com a “Pragmàtics i competitius” probablement falte la de“furtadorets”. I es pot entendre que qui no te, vullga furtar, com intenten fer en els nostres classics en llengua valenciana, pero… ¿Com entendre als acatalanats valencians que furten al seu poble per a caure agenollats davant d´un atre ?
Compartir
Posted in Agustí Galbis | No Comments »
